Hotel Dilluns

Salmond, Cameron, Fraga

2012-01-26T09:33:00.002+01:00

Salmond.

El meu amic Max –que, tot i tenir un pare escocès i uns germans ídem, mai no ha estat especialment interessat en la independència d'Escòcia (potser perquè va néixer a l'Índia i viu a Londres)– em va ben sorprendre fa quatre dies en qualificar Alex Salmond, el primer ministre independentista d'Escòcia, de “polític refotudament brillant”.

Cameron.

La raó de tant entusiasme raïa en la reacció recent de Salmond quan el seu homòleg anglès, David Cameron, fa una setmana, si fa no fa, va intentar imposar tota mena de condicions al referèndum escocès per la independència que tindrà lloc el 2014. En unes declaracions a la ràdio nacional irlandesa, a Dublín, Salmond va ser prou contundent: “De tant en tant, els líders dels països poderosos no poden resistir-se a la temptació d'intimidar els països petits, com els irlandesos deveu recordar bé.” Quan, poc després, Salmond va visitar Irlanda del Nord, Martin McGuiness –en representació del govern local– el va acollir amb els braços oberts, tot suggerint, amb ironia, que els acords de pau entre Escòcia i Anglaterra es podrien signar a Belfast.

Fraga.

Fins i tot tres periodistes influents d'un diari londinenc –The Guardian, l'equivalent anglès de l'autodenominada “edición nacional” d'El País, per entendre'ns– acaben de criticar (13/1) la prepotència “colonialista” de Cameron i estan d'acord que si Escòcia vol ser independent té tot el dret de ser-ho (cosa que dos d'ells, a més a més, consideren tan probable com desitjable). Potser els ha influït la claredat dels objectius indicats al web del Partit Nacionalista Escocès: “Suècia té unes baixes per maternitat i paternitat excepcionalment generoses; Noruega té un fons de pensions de 310,000 milions d'euros; i Dinamarca és el pioner mundial en energia eòlica. I què tenen en comú? Tots són uns estats petits i independents.” La racionalitat, per fi. Una alternativa ben realista davant el futur poc esperançador que ens espera. O això, o bé tots estarem condemnats a continuar pertanyent a uns estats europeus ja anacrònicament sobredimensionats en què la mentalitat subjacent es podria resumir, posem per cas, en la frase ja famosa del senyor Manuel Fraga, amollada cap al final de la seva vida més llarga que un dia sense pa: “Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos de algun sitio.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/01/2012

Seny i sensibleria, com de costum

2012-01-25T10:40:00.000+01:00

Si algú m’hagués dit que en algun moment de la meva vida celebraria una operació de l’FBI, l’hauria pres per dement senil o dement juvenil, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. El tancament de Megauploud ha despertat una onada d’indignació entre els denominats defensors de la llibertat, partidaris ferotges de la cultura de barra lliure, que és com el paradís a la terra, on la gasela dormirà amb el lleó i quan es despertin miraran Brigadoon de franc.

A totes les ràdios, els tertulians contraris al pirateig cultural s’erigeixen en defensors dels autors i els seus drets, com si els autors fossin aquella mistaire d’Andersen que va descalça pels carrers la nit de Nadal. Recorda molt a apadrinar un nen de l’Índia: ens commou l’autor desvalgut, incomprès, que lluita per compartir amb tothom el seu talent immens. Aquell músic que toca en un garatge atrotinat. Aquell escriptor que escriu en la penúria. Aquell director que dirigeix una pel·lícula en què ningú de l’equip no cobra (molt millor, perquè els diners envileixen i pertorbarien el seu art immaculat). La misèria de l’artista permet tenir bons sentiments i gestos caritatius, adoptar actituds protectores. Com quan reculls un gatet abandonat. O una iguana.

Però no ens equivoquéssim, el més cabdal del debat no són els drets d’autor, que traduïts en xifres, pel que fa a les pel·lícules, són només un 2% sobre el preu de l’entrada, sinó el futur i els guanys de les indústries culturals, imprescindibles per als autors. En el món dels indignats, una cosa tan senzilla costa d’entendre perquè enriquir-se està mal vist. Quan la realitat és una altra. Mentre em paguin bé i em donin llibertat creativa, és esperançador que els meus productors audiovisuals es fumin els millors puros. El dia que no puguin pagar la factura de la llum, no podrem encendre els focus del plató.

Enric Gomà, Ara, dimecres 25 de gener del 2012.

Publicitat de ficció

2012-01-24T10:52:00.001+01:00

Mira que m'agrada el ciclisme, però no m'he preocupatmai de revisar Ben-Hur</CF> per mirar de congelar la imatgejust quan apareix una bicicleta en plena cursa entre Charlton Heston i StephenBoyd (Mesala). Quan, anys enrere, van començar a digitalitzar imatges, es vaposar de moda revisar les pel·lícules antigues a la recerca d'anacronismes. Defet, entre cinèfils s'ha desenvolupat l'afany col·leccionista del bunyol.Recordo que Gladiator va generar un gran enrenou perpetits detalls de vestuari. Per exemple, un cadàver romà amb texans, unesmarques de tractor claríssimes en un camp o una dona amb ulleres de sol entrela gernació que aplaudia les heroïcitats de Russell Crowe al Coliseu. Elsrellotges de polsera també fan el seu paper. En recordo algun aBraveheart, talment un recordatori involuntari de laprojecció de futur que té el nacionalisme escocès. D'altres anacronismes no sóntan cridaners. L'aspecte de l'Estàtua de la Llibertat que il·lumina elssupervivents de Titanic correspon als anys cinquanta,dècades després del naufragi. A Nascut el 4 de juliold'Oliver Stone, Ron Kovic (Tom Cruise) escolta la cançó AmericanPie tres anys abans que Don McLean la compongués. I encara més llunyva Jim Morrison (Val Kilmer) quan al seu biopic The Doors(també d'Oliver Stone) contempla el cartell d'una pel·lícula que esva estrenar 19 anys després de la seva mort. Tot això sense entrar en lespatètiques llicències barrejadores que es permeten alguns productesaudiovisuals. En bastarà un exemple per comprendre'n la magnitud: aMissió Impossible II la Setmana Santa sevillana esbarreja amb les Falles valencianes, en una operació digna del Bigotes.

Tot aquest ingent material de col·leccionista podria quedar obsolet siprospera el product placement virtual, és a dir, laintroducció digital d'anuncis en sèries i telefilms. Fa dues setmanes a Cuatrovan llançar la primera pedra. En un episodi de la sèrie nord-americanaMentes Criminales va aparèixer, a tocar del vestíbuld'un luxós edifici, un panell publicitari de la cadena d'òptiques AlainAfflelou. La cadena és francesa, implantada a molts països francòfons i aEspanya. L'episodi i l'edifici en qüestió estan situats als Estats Units, unpaís on Alain Afflelou no existeix. De manera que en l'escena del crim el plafócanta tant com en cantaria un de Cottet Òptics, una important cadena catalanaamb gairebé cinquanta establiments a Catalunya, Balears i Madrid, però no(encara) als Estats Units. Què ha passat? Doncs que a l'episodi original deMentes Criminales el plafó publicitari no hi apareix. Haestat digitalment inserit pensant en eal seu passi a Cuatro. Publiespaña,l'empresa que gestiona la publicitat del Grup Mediaset (Telecinco i Cuatro),reivindica aquest nou gènere publicitari i es penja la medalla de ser el primercas de publicitat introduïda en una sèrie estrangera en el procés depostproducció.

A partir d'ara, a la monòtona repetició de franquícies globals queempastifen els centres comercials de mig planeta, hi haurem d'afegir lesmarques que només seran globals d'una manera virtual, inserides en sèries itelefilms. Per fi els catalans podrem somiar que exportem els nostresproductes. Començarem posant anuncis estàtics de Llet Nostra i Cacaolat a lareposició dels Soprano i acabarem reemetent totLost per poder-hi col·locar a tort i a dret l'anuncitelevisiu del pobre Daniel Brühl i la seva nòvia cuinera que tant està fentperquè els cervecers del país ens passem en massa a la Moritz.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 24 de gener de 2012

Il giorno più bello

2012-01-24T10:48:00.000+01:00

Coberta i contracoberta d'Il Gazzettino
Un dels efectes secundaris de treballar el pensament lateral és que ho relaciones tot. Et fixes, per exemple, en les persones que exerceixen un ofici relacionat amb el seu cognom. Dir-se Gratacòs i exercir de dermatòleg, ser el responsable de la pitjor gespa del Camp Nou i dir-se Campreciós de cognom o exercir de governador civil a Girona durant el franquisme amb el bulliciós nom d'Armando Murga. El vilanoví Jordi Minella té una de les millors col·leccions de ludogenealogia que conec. La seva última troballa és una perla: el magistrat encarregat de la querella presentada per les càrregues policials a la plaça Catalunya es diu Porres, Josep Maria Miquel Porres! La ludogenealogia és una ciència inútil deliciosa. Si els cognoms ens predestinessin en comptes d'escriure aquest rum-rum estaria tallant fusta o treballant de guarda forestal, però no em diguin que l'atzar no és una divinitat capritxosa.

També existeix la ludomaquetació: la relació xocant entre els anuncis que publica la premsa escrita i les notícies amb les quals comparteixen pàgina. Tinc retallada de fa temps una pàgina sensacional d'El Periódico. La notícia obria a cinc columnes i acabava embolcallant la imatge d'un anunci que s'enlairava més enllà de mitja plana. La peça informativa il·lustrava una operació policial que havia permès comissar dos mil quilos de cocaïna a l'aeroport de Vitòria. L'anunci era d'Iberia. El fons, nevat. En primer pla, una nena moníssima posava cara d'eufòria continguda mentre aguantava amb les dues mans un ninot de neu en forma d'arbre de Nadal que, sota l'influx de la notícia que presidia la pàgina, semblava un munt de cocaïna.

Aquests dies, les imatges del Costa Concordia fotografiat des de tots els angles conviuen a molts diaris amb anuncis xirois que ens ofereixen viatges en creuer. L'efecte és molt impactant, perquè els anuncis mostren imatges glamuroses del creuer ofertat, que contrasten vivament amb les del naufragi. Abans i després, com si diguéssim. Ara bé, en el cas d'Il Gazzetino el contrast ha estat demolidor, perquè just l'endemà del naufragi la portada del diari era una imatge del creuer sinistrat (“Naufragio al Giglio, 40 dispersi”) mentre que la contraportada reproduïa a tota pàgina un anunci romàntic del mateix creuer (“Per il giorno più bello della tua vita vinci una crociera sulla Costa Concordia”). És obvi que aquella nit la descoordinació entre redacció i marqueting va ser digna de les arts moldaves del capità Schettino, però la pregunta que ens hem de fer és: es coordinen gaire els responsables de la informació i de la publicitat d'un diari? La resposta és no. Gens ni mica.

Ho vaig compartir a les xarxes socials i he rebut desenes d'exemples espectaculars que avalen el no. N'hi ha de tots els diaris, també de La Vanguardia. Portada del 7/4/11, encara només en castellà: “Mas reclama sacrificios para no hipotecar el futuro. Política 11”. Just a sota un anunci de BMW amb l'eslògan: “Imagina el futuro”. Els meus favorits són dues comentades portades d'ABC en les quals l'obertura contrasta amb un petit anunci inferior. En una es veu Strauss-Khan, abatut. Hi llegim “Escándalo sexual en el FMI” just per sobre de l'eslògan d'un anunci de Boston Medical Group: “El sexo es vida (¿Problemas de erección, eyaculación precoz?)”. L'altra és més recent. Foto col·lectiva de tres presidentes autonòmiques: Rudi, Aguirre i Cospedal. Titular: “Presidentas”. L'anunci de sota diu: “¿Menopausia? Somatoline Cosmetic. Específico menopausia”. Doncs potser que informació i publicitat comencin a coordinar-se.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 23 de gener de 2012

La paraula que comença per C

2012-01-23T12:34:00.001+01:00

Hi ha una paraula que comença a ser maleïda entre la població, i aquesta paraula és crisi. Me’n vaig adonar l’altre dia. Mirava les notícies del canal 3/24 i feien un reportatge sobre la ruta del xató (sí, ja ho sé, ara fan rutes per a tot). Una especialista explicava l’origen d’aquesta salsa que es menja al Garraf i el Baix Penedès, i després ponderava els avantatges econòmics d’establir una ruta que atregui el turisme interior. També és una bona mesura, deia, contra la…, i aleshores va somriure i va fer: «No vull dir la paraula». A l’instant tots vam entendre que la paraula que no volia dir era crisi, i que si no la deia era perquè ja la sentim massa sovint, perquè sembla que porti malastrugança i perquè ens empeny a això que els economistes en diuen «pessimisme social».

Al principi, crisi era una paraula empestada només per a les esferes del poder. Zapatero va trigar una eternitat a reconèixer que Espanya estava en crisi. Rajoy la feia servir sovint als mítings de campanya, com una prova vergonyosa de l’etapa socialista, però després ha anat buscant eufemismes que siguin menys negatius. Al discurs d’investidura, per exemple, només la va utilitzar dues vegades. Ara, el següent pas és aconseguir que ja no la digui ni la població, que se n’oblidi, per això comença a circular la idea que cal ser positius i perdre la por a gastar. Posser sí que així es crea negoci i treball, però també és veritat que eliminant la paraula es dilueix la responsabilitat dels que ens han dut a la crisi. A més, si volien ser positius i generar optimisme econòmic, semblava més lògic abaixar els impostos, i no apujar-los.

La reacció de la noia del xató és el primer exemple de la moda que s’acosta. Ara cal veure quin serà l’eufemisme que triomfarà. Als Estats Units, la pandèmia del políticament correcte ha fet que es desenvolupés un sistema per dir i no dir les paraules que sonen malament i et poden comprometre. Si algú vol dir fuck, per exemple, paraula tan comuna com grollera, diu «the F word» i es queda tan ample (traduint-ho, «la paraula que comença per F»). Els altres pensen: «Ah, volia dir fuck», i ja està. Feta la llei, feta la trampa. El mateix passa amb «the N word» –en lloc de dir negre despectivament– i «the C word» –en lloc de mencionar el temible càncer–. Pensant-hi bé, ara que aquí sembla que el càncer ha deixat de ser una malaltia tabú, potser de la crisi la gent començarà a dir-ne «un mal lleig».

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2012.

Mirandès?

2012-01-21T13:02:00.003+01:00

Aquestsdies, per raons esportives, circula molt el gentilici mirandès. De fet, el Club Deportivo Mirandés que s’enfrontaa l’Espanyol a la Copa és un club castellano-lleonés ubicat a Miranda de Ebro,província de Burgos. Els lleonesos són ben capaços de relacionar esport icultura, tal i com ho demostra el nom del club de futbol de Lleó: la CulturalLeonesa. Però el mirandès és, també, una llengua romànica tan desconeguda comfàcil d’entendre. Llegim-ne un text autoal·lusiu escrit en mirandès tal i comel reprodueix la Viquipèdia: “L mirandés ye ua lhéngua falada ne l stremonordeste de Pertual, na frunteira cun Spanha, nua region que ten al redor de450 (quatro cientos i cinquenta) km2, formada por quaije to l cunceilho deMiranda de l Douro , i por alguas aldés de l cunceilho de Bomioso , ne l çtritode Bregança, region de Trás-ls-Montes. Stima-se que haba acerca 15.000”. És a dir, que la Miranda del mirandès no és pasd’Ebre sinó del Duero (Miranda do Ouro, en portuguès) i que els quinze milsparlants de mirandès tenen els seus drets lingüístics reconeguts per una lleiportuguesa del 29 de gener de 1999. El reconeixement del mirandès com a llenguaestà en debat. De moment, la Unesco el situa sota el paraigua de la llengualleonesa.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 19 de gener de 2012

Psoes?

2012-01-21T13:02:00.001+01:00

Jaho saben, Carme Chacón opta a liderar el PSOE. Dissabte ho va proclamaroficialment des d’Almeria, i concretament des de la vila natal de son pareBaltasar: Olula del Río. Sentint els seus visques a Olula vaig veure la llumsobre l’origen etimològic d’un dels galimaties més emblemàtics de la històriadel rock: el mític Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent and His Blue Caps. Després, enple arravatament etimologista, vaig obrir el diccionari per la P i hi vaigtrobar la paraula psoes. Acabaten s, com si fos un PSOE plural: psoes. El DIEC en diu: “Múscul parió situat en part a l’abdomen ien part a la cuixa”. Fa pensar en la pugna entre Rubalcaba i Chacón, i no pasper la contraposició entre abdomen i cuixa, que tots dos candidats en tenen,sinó per la qüestió muscular. El terme prové del mot grec psóa, que designa el múscul lumbar o, méscol·loquialment, el llom. El DGLCtambé en recull dues variants: el psoes ilíac i el psoes menor (“múscul molt prim, situat davant el psoesilíac”). No em facin dir perquè, però de sobte em sembla evident que Rubalcabaés el més ilíac dels dos, i més per l’accepció troiana del terme ilíac que nopas per les qüestions pèlviques derivades del seu còccix. Per tant, em temo quea Chacon li tocarà representar un paper menor.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 12 de gener de 2012

Economia marítima

2012-01-21T13:00:00.001+01:00

El capità del Costa Concordia,Francesco Schettino, té molts números per passar a la posteritat amb nom icognom per culpa de la seva nefasta actuació en el naufragi del creuer. Com méscoses en sabem, pitjor. Poca gent recorda els noms dels capitans d'altresvaixells naufragats. Ni en el cas del del Titanic.Quanta gent hi associaríem Edward John Smith? Doncs en va ser el primer (iúnic) capità i hi va morir aquella nit fatídica de la qual el proper 15 d'abrilfarà cent anys. El nom que sol passar a la història és el de la nau sinistrada.Mon oncle Francisco tenia al seu enyorat Museu de CuriositatsMarineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú un plafó enorme amb unmapamundi acupunturat. Cada agulla era un naufragi cèlebre. Des delTitanic (1912) al Prestige(2002), passant pel Lusitània (1915), elBaleares (1937), el Bismarck(1941), l'Andrea Doria (1956), el GeneralBelgrano (1982), el Rainbow Warrior (1985) oel Kursk (2000), entre molts d'altres. La passió d'enRoig Toqués pel mar era llegendària i el naufragi sempre li va semblar larepresentació màxima de la dissort. La mort. El filòsof Rafael Argullol, que dejove va sovintejar el museu, sovint comenta que un dels moments que recorda ambmés intensitat d'aquelles visites és la part en la qual mon oncle explicava elplafó dels naufragis. A banda del mapamundi acupunturat, també mostravadocumentació sobre el naufragi d'un vaixell de finals del segle XIX davantmateix de la costa vilanovina i n'explicava les històries amb una implicaciócommovedora, com si haguessin acabat de passar. Així ho vivia i així ho sabiatransmetre.

Aquests dies que el mar és present a totes les portades el trobo molta faltar. Sempre que passava alguna cosa semblant comentàvem la jugada pertelèfon i estic segur que aquest cop mon oncle estaria escandalitzat pelcomportament del capità Schettino. I no només per la seva negligènciaintolerable de mal navegant sinó, sobretot, per haver abandonat el vaixellabans d'hora, sabent que més de quatre mil persones, que aviat és dit, hipodien deixar la pell. Però estic convençut que mon oncle també estariaorgullós de les reaccions positives que trascendeixen de la gent de mar. Perdescomptat de les conductes heroiques, però també de les ordres clares emesesdes de Capitania del Port de Livorno que hem pogut escoltar en algunsenregistraments, i de les contundents opinions de les autoritats competentssobre la conducta del capità. Naturalment, desitjo que Schettino tingui unjudici just, però la sensació general és que pagarà per la seva fatuïtat, inèpciai negligència.

Doncs bé, a part de trobar a faltar mon oncle, també trobo a faltarque tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mars'apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s'estandient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directorsgenerals d'un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empresesprivades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsatsen la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastosno només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casoshan estat generosament indemnitzats o fins i tot ascendits? Els responsablespolítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potserperquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a marel sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem qe s’embarquin quedarà clarqui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 19 de gener de 2012

Protesto, però... com?

2012-01-21T12:58:00.003+01:00

Els afectatspel naufragi del Costa Concordia s'organtizen perreclamar danys i perjudicis. Les primeres impressions condueixen a un motterrible, d'onze lletres: negligència. A lesEtimologías, Isidor de Sevilla la fa venirde nec-legens (el que no llegeix), tot i que Corominesassocia legere a escollir (i negligir a desatendre).Caldrà veure si el capità va o no va llegir la carta de navegació, però semblaclar que va desatendre el passatge. Els afectats reforçaran la protesta ambvaluosos documents audiovisuals, capturats per les minicàmeres dels mòbils.Triaran la via judicial.

Anem ara a la cosa més importantde totes les coses que no ho són: el futbol. Les protestes en formen part. Unjutge (amb xiulet i calça curta) pren decisions que beneficien els uns iperjudiquen els altres. D'aquí les protestes. Esclar que hi ha moltes maneresde fer-ho. Guardiola no és un filòsof sinó un artista a l'hora de mossegar-sela llengua. I no ho fa pas per laconisme innat, sinó per estratègia. En catalàun mossega és algú capaç de treure profit de qualsevolcosa. Mourinho també mossega, però no es concentra precisament en la sevallengua. Gesticula protestes arran de gespa i escup verí des de la nova trona:la cadira de les conferències de premsa. En aquella sala és el putoamo, segons malèvola definició de Guardiola. Esclar que, de tant entant, rep allò que sembra (recorden Preciado?; l'any passat li va esguerrar lalliga). En l'última jornada hem vist dos episodis curiosos. Guardiola continuamossegant-se la llengua però recorrerà la targeta groga a Iniesta (perprotestar, segons l'acta, el penalti clamorós que li van fer). La targeta dol,però Guardiola tria la via reglamentística per donar un missatge: “no protestopenaltis però he vist el de València, el de Cornellà-El Prat i aquest, i tampocse m’escapa el gol mal anul·lat al Mallorca”, El recurs a la targeta d'Iniestaés una metonímia per contigüitat. Capice?

En canvi Víctor Casadesús, a quiPérez Montero va anul·lar en flagrant error el 2-0 del Mallorca, va recórrer auna sinècdoque pars pro toto per estendre el seu enuigpels ajuts arbitrals als dos equips grans. Una línia de protesta clàssica delsevillista Del Nido i en la qual, fins fa poc, alguns seguidors de l'Espanyolse sentien molt còmodes. Quan he fet algun rum-rum elogiós sobre Messi (enespecial, aquella tirallonga amb centenars d'adjectius per desmentir el tòpicde que esgota els qualificatius) he rebut reaccions molt irades de lectorspericos que recordaven el gol que els va fer amb la mà. Ara que Raúl Rodríguezva admetre noblement haver comés un penalti no assenyalat i que l'equip culerno el va posar com a excusa per l'empat davant del gran partit que va ferl'Espanyol, espero que es calmaran.

Un altre que protesta aquestsdies és Rafa Nadal. El valerós caballero español deManacor s'ha despenjat amb una inesperada invectiva contra Roger Federer, a quiacusa de triar el camí més fàcil i no protestar per la sobredosi decompeticions que els pot malmetre el físic. Nadal ha triat la via sindical(sector NBA) i Federer la patronal. Finalment, d'entre tots els col·lectius dela funció pública que protesten per les retallades, cal destacar algunes mentsil·luminades dels Mossos d'Esquadra, que hi van emmerdar la llengua, tot aportantaquella joia musical dels pas-dobles que duu per títol “Y Viva España”. Mésenllà dels gustos musicals, la seva extemporània ocurrència demostra que veuenclaríssim que Catalunya és unaltre país. Si no, no haurien pensat mai d'utilitzar aquest pastós pas-doblenacionalista com a cançó protesta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 17 de gener de 2012

Te Deum Laudamus

2012-01-21T12:55:00.000+01:00

La setmana passada van tornar les rebaixes. Per una vegada les corredisses habituals als vestíbuls dels grans magatzems es van veure eclipsades per una altra mena de cues, en aquest cas virtuals. La notícia va córrer com la pólvora: la pàgina web Promobilletes.com oferia targetes T-10 amb descomptes diversos, del 10 al 50%. Targetes autèntiques comprades legalment a les taquilles de TMB i ofertes després a preu reduït amb la col·laboració interessada d'un patrocinador. Després de la notable pujada d'aquest principi d'any, la T-10 costa 9,25 euros. Doncs bé, l'usuari les podia comprar a 8,30, 7,40, 6,50 o fins i tot a meitat de preu, a 4,60. Molts mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquesta innovadora iniciativa de Daniel Martínez i Guillem Mateos, dos espavilats enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya que es van adonar els primers que la T-10 seria el símbol més potent de l'explosiu cóctel d'aquest 2012: augment de preus (i d'impostos) combinat amb retallades de sous (i llocs de treball). Abans de l’augment de gener la gent en va comprar com qui compra pa, oli o sal davant d'una previsió meteorològica catastròfica. Es va especular que les noves T-10 porten una segona banda magnètica per evitar el frau del paper de fumar enganxat i que alguna poeta desvagada perpetraria una nova versió tedèum del tu-tu-tu-tothom: tu-tu-totdéu-T10-tòtem. La pàgina va rebre milers de visites diàries i tots els lots de T-10 que ofertaven es van esgotar abans que els primers patrocinadors sortissin a la llum. Dimecres passat els promotors de la iniciativa es van reunir amb l'Autoritat Metropolitana del Transport (ATM) i van decidir suspendre les activitats. Està clar que durant l'entrevista els devien mostrar algun objecte cilíndric del qual no en coneixem la naturalesa: o bastó o pastanaga.

Més enllà de les evolucions de l'objecte cilíndric en qüestió, convé destacar dues coses: a) les bones idees són simples i b) la vida és complicada. En principi, ningú no rebia cap perjudici econòmic ni tampoc d'imatge, com a mínim fins que no es donessin a conèixer els primers patrocinadors. La sensació és que els gestors públics han quedat desbordats pel talent de la societat civil. I també que la simplicitat és anatema: com si els diners de la publicitat no poguessin anar tan clarament a favor de la butxaca de l'usuari. ¿Per què no? Fins a la suspensió, dimecres, de les rebaixes de la T-10, només s'havia escoltat una veu crítica. L'amarg cor fellinià de la Unió Provinicial d'Estanquers de Barcelona es va queixar de competència deslleial, tot informant del seu exigu marge de benefici en la venda de la T-10, inferior al 2% del preu. Naturalment, els emprenedors enginyers pretenien treballar amb un marge superior. Si un patrocinador els contractava un lot de 10 targetes ells facturaven un 10,27% del cost de cadascuna, si el lot patrocinat era de 100 el seu marge baixava fins al 8,97% i en els lots màxims que oferien, de 5000 targetes T-10, el marge es reduïa al 6,75% (del qual calia restar el cost de la distribució per correu postal). Amb una inversió relativament modesta, qualsevol empresa podia tenir una presència notable en un segment molt ampli de possibles clients. Diria que això acoloreix l'enigmàtic objecte cilíndric de la reunió, i fins i tot el transforma en troncocònic.

L’afer coincideix amb la presentació en societat del nou sistema de pagament amb targetes llepafils (contact-less, en diuen). Les targetes Oyster del metro de Londres són així i estan arraconant els abonaments de paper d’una manera imparable. Serà que estem vivint el cant del cigne de la cobejada T-10?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 16 de gener de 2012

Sang de la teva sang

2012-01-21T12:53:00.002+01:00

M'agrada el fuet. I el pernil. I la botifarra blanca o negra o dolça, i el bull, i el bisbe, l'espetec, la somaia, el xoriço, les baldanes, la secallona i la majoria d'embotits que surten del porc. Ara mateix, mentre escric aquestes ratlles de títol sanguinolent m'estic cruspint una llonganissa espectacular de Can Cosp (la casa d’embotits de Planoles) que em van regalar aquest dilluns a Ribes de Freser. Però també podria clavar-me entre cap i coll la secallona de can Caus (de Puig-Reig que sovint faig sortir als mots encreuats) o tantes d'altres. Fa fred i torna a ser època de matança, una activitat que la Llei de Protecció dels Animals de Catalunya prohibeix expressament de fer en públic. Potser molta gent de ciutat s'esparveraria només ensumar la sangada que hi corre, però després serien pocs els que refusarien tastar la deliciosa llonganissa que ara mateix, slurf, no em deixaria llegir aquestes paraules en veu alta sense semblar papissot. De nen, mon àvia em donava sang fregida, diria que de gallina, tot assegurant convençuda que “la sang fa sang”. No era una al·legat antibel·licista sinó un exemple d'aquella creença dietètica popular que identifica allò que mengem amb allò que criem. Ara fa anys que no menjo sang fregida, però cada cop que em fan una analítica concloc que en qüestions de sang vaig fent. Com el Met de Ribes, que va caure al riu i quan li demanaven què feia responia que anava fent, riu avall.

No vull fer sang, però demà divendres i tretze (un dia que els anglosaxons tendeixen a titllar de malastruc) és un bon dia per anar a dessagnar-nos controladament. A les 10 del matí es posa en marxa una Marató molt particular que durarà fins l'endemà dissabte a les 21 hores. Aquest cop no es tracta ni de córrer ni de fer donatius en efectiu, sinó de donar sang. Per cinquè any consecutiu el Banc de Sang i Teixits (BST) organitza la convocatòria de donants de sang més important del país. Durant dos dies, els ciutadans podem donar sang en dos indrets tan cèntrics com el Palau Robert o la Diputació i també als centres fixos que el BST té als hospitals de la Vall d'Hebron, Clínic i Sant Pau. A cada nova edició els organitzadors s'inventen algun eslògan per motivar els donants. L'any passat el lema era “que corri la sang” i van comptar amb la participació estel·lar de quatre futbolistes, dos del Barça i dos de l'Espanyol. Els culers van ser Xavi Hernández i Andrés Iniesta. La parella perica, vista dotze mesos després, transforma el “que corri la sang” en un eslògan premonitori: Mauricio Pochettino i Carlos Kameni. L'eslògan d'enguany és menys susceptible de generar dobles sentits: “Moltes gràcies”. Els donants rebran una samarreta amb aquest lema escrit a l'inrevés, de manera que per llegir-lo del dret hauran de posar la samarreta de cap per avall. Per un moment penso que ens volen fer pujar la sang al cap perquè adquirim consciència de la importància d'una bona irrigació. Però no. La idea és que ho pugui llegir el donant quan porti la samarreta posada. Només caldrà que abaixi la barbeta i topi amb el “Moltes gràcies” allà mateix, entre el final del pit i l'inici de la seva panxa incipient. Espero, però, que l'única cosa que rebi el donant no sigui aquesta samarreta fomentadora de lectura. El clàssic entrepà post-extracció també és molt motivador. De fuet o de pernil. O de botifarra, de bull, de bisbe, d'espetec, de somaia, de xoriço, de baldana, de secallona... Ja se sap que del porc tot s'aprofita. I de la nostra sang, també: hematies, plaquetes, plasma... No estic dient que hàgim de ser uns porcs, però tampoc serem menys, no?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 12 de gener de 2012

Els inèdits de Salinger

2012-01-21T11:17:00.000+01:00

Divendres vinent, 27 de gener, farà dos anys de la mort de l’escriptor J.D. Salinger, i encara no hi ha novetats. Com els seus lectors recordaran, va deixar de publicar el 1965, es va aïllar del món i va iniciar-se la llegenda. Mentre els adolescents de mig món llegien El vigilant en el camp de sègol i se sentien com Holden Caulfield, Salinger es feia ric, eliminava la seva foto dels llibres i es convertia en un misteri literari. Amb els anys i el silenci, gran part d’aquest misteri que l’envoltava es va perpetuar en una intriga: ¿continuava escrivint? La llegenda deia que sí, esclar, per descomptat. El problema era que caldria esperar fins a la seva mort per poder llegir, amb sort, l’obra inèdita.

En aquests dos anys, tanmateix, no ha passat res. Cap moviment per part dels seus marmessors, cap detall de les seves últimes voluntats. Per una carta feta pública, se sap que el 1992 un incendi va destruir part de casa seva, però no el despatx on guardava els manuscrits. Com a mínim, doncs, sabem que hi havia manuscrits. Aquests dies el seu biògraf Kenneth Slawenski ha publicat a la revista digital Salon un article titulat ¿En què treballava J.D. Salinger?. Era un text prudent, que no responia la pregunta i confirmava que continua el misteri.

Però potser tot és més senzill. Quan Salinger va deixar de publicar, feia anys que escrivia sobre els destins de la família Glass. Les narracions funcionaven com vasos comunicants per explicar la vida de Seymour, el primogènit suïcida, i dels seus germans Franny, Zooey, Buddy... Jo estic convençut que Salinger no va deixar mai de fer créixer aquest món paral·lel, i el dubte és si estem davant un experiment metaliterari o bé havia agafat el camí de la bogeria, confonent realitat i ficció. És el que sembla indicar Haptworth 16, 1924 , el seu últim conte publicat. Es tracta d’una llarga carta que Seymour Glass, als set anys, envia als seus pares des d’un campament d’estiu. És un text excessiu, de 80 pàgines, i s’hi confirma la identificació total entre el Salinger real i el Buddy Glass de ficció. Un dia, pronostica Seymour al conte, Buddy serà escriptor. Després sabem que Buddy va escriure una novel·la que es diu El vigilant en el camp de sègol. Tot quadra. Salinger vivia aïllat, però amb la companyia de la seva família fictícia, els Glass. Potser escriure com si fos Buddy era la seva manera de viure.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de gener del 2012.

L’ànima dels objectes

2012-01-18T10:31:00.000+01:00

El tòpic diu que uns segons abans de morir desfilarà davant dels nostres ulls un repàs de tot el que hem viscut, com una pel·lícula de records que ens ha de confortar davant el viatge final. Que se sàpiga, ningú ha tornat de l’altra banda per explicar si això passa de veritat, i sembla més plausible la idea que els moments finals es redueixen a una desintegració del món que ens envolta, un enrunament que acabarà en el no-res. L’inici poderós de Llauners, de Paul Harding (EUA, 1967) sembla que anunciï una aproximació semblant: «George Washington Crosby va començar a patir al·lucinacions vuit dies abans de morir». A continuació llegim la descripció de l’ensulsiada de tot el que envolta el protagonista: «Es va imaginar què veuria, com si l’ensorrament hagués succeït de debò: el sostre de la sala, ara dos pisos més amunt, un embut irregular de taulons esberlats, tubs de coure blegats i cables elèctrics que recorrerien les parets i que com venes tallades apuntarien cap a ell, al centre de tot aquell sobtat desgavell».

Partint d’aquesta desfeta, la novel·la es converteix en una evocació de la vida del protagonista, com si amb el record es pogués apuntalar i frenar la destrucció. No és una memòria apressada i contra rellotge, sinó que per virtut de l’estil esdevé una narració detinguda, exacta, poètica, que prova de fixar el temps a través dels detalls i l’ànima de les coses, com aquells pintors que saben extreure l’alè vital d’una simple natura morta: un gerro, un mirall, un banjo, una estàtua de Cristòfol Colom comprada qui sap on...

Llauners se situa en algun punt de Nova Anglaterra. George Washington Crosby és al menjador de casa seva, ajagut en un llit d’hospital, atès per la seva família. El narrador va comptant les hores que li queden per morir i, amb elles, es desgranen episodis diversos de la seva vida. Paral·lelament, gairebé com un contrapunt, els seus records s’alternen amb la vida del seu pare, Howard Aaron. Són dues existències entrellaçades per la via sanguínia, però molt diferents l’una de l’altra. Mentre descobrim instants de la infantesa de George Washington a Maine, o de la seva passió per arreglar rellotges, sabem que Howard era un llauner que passava pels pobles amb un carro, per vendre tota mena d’objectes, i fer-se amb la gent més peculiar. També sabem que patia atacs d’epilèpsia. Un dia, quan la seva dona volia internar-lo per tractar-li la malaltia, Howard va abandonar la família i no el van veure mai més. Gràcies al narrador, les dues vides s’equilibren sense saber-ho: la quietud de George al llit, o davant d’un rellotge aturat, s’adiu amb el moviment de Howard i el seu carro.

L’any 2010, Llauners va guanyar el Pulitzer de ficció. Va ser un premi del tot inesperat: era el primer llibre de Paul Harding i a més a més l’havia publicat en una editorial independent i minoritària. La novel·la, tanmateix, confirma el bon ull del jurat. Paul Harding escriu des de la tradició, amb una prosa clàssica que no defuig la pinzellada extravagant –a l’ombra d’Emily Dickinson, posem, o més recentment de Marylinne Robinson–, i sap jugar amb el ritme de la història. Mitja vida es pot descriures en un paràgraf, i un instant de misteri sentimental pot allargar-se durant tres pàgines extàtiques. Una autèntica delícia.

Ressenya de Llauners, de Paul Harding. Edicions de 1984. Trad. de Maria Iniesta. 192 pàgs.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de gener del 2012.

El gran pla per a la Rambla

2012-01-18T10:05:00.000+01:00

Comença a haver-hi la sospita que els actuals responsables convergents i unionistes del govern municipal de Barcelona encara faran bons els precedents. Déu no ho volgués. A El món a RAC1, la regidora de Ciutat Vella Mercè Homs ens va explicar el Pla Cor (“un pla que batega”) sobre la Rambla barcelonina (encara que Pla Bufeta hauria estat un nom més d’acord amb l’esperit del passeig i els carrers dels voltants).

Una de les idees principals és la col·locació de les estàtutes humanes a la Rambla de Santa Mònica, que es convertirà en la rambla de les estàtues (quedarà com la madrilenya plaça d’Oriente, on hi ha les estàtutes de tots els reis gots, encara que nosaltres exhibirem un àlien, Eduard Mansestisores i Scarlett O’Hara). Apostaran per la qualitat de les estàtutes, vull creure que potenciant-ne el caràcter avantguardista i europeu, connectant les estàtues d’aquí amb les de París, Amsterdam i Berlín. I crearan un jurat per seleccionar-les, competència que jo cediria al CoNCA ara mateix (és una idea que els brindo). Homs també va defensar que el 23 d’abril les estàtues vagin disfressades amb motius de la llegenda de Sant Jordi, una proposta que coartaria la llibertat de l’artista, perquè si normalment un individu s’expressa disfressant-se de Naranjito no és raonable que l’obliguin a disfressar-se de rèptil monstruós, una imatge que potser no enllaça amb la seva visió del món.

Si considerem les estàtues humanes una manifestació artística (com els pintors de la Rambla del Teatre), no veig de quina manera la regidora s’acostarà a l’àlien i li demanarà que durant uns dies s’hauria de disfressar de drac, de cavaller o de princesa desvalguda. Homs diu que els convencerà mitjançant la seducció, però corre el risc que alguna estàtua humana s’ho prengués al peu de la lletra. Seria molt preocupant que fos Eduard Mansestisores.

Enric Gomà, Ara, dimecres 18 de gener del 2012.

Mans. Boques, Sexes

2012-01-16T22:17:00.003+01:00

Mans.

Mans quietes és una obra de teatre tan còmica com desconcertant sobre el masclisme i el feminisme, escrita pel guionista i dramaturg Piti Español. Es va estrenar amb èxit arreu del País Valencià el 2009 (en la variant corresponent del català) i a Miami l'any passat (en castellà) i acabo de fer-ne la traducció anglesa, reclamada ja als Estats Units. (Inexplicablement, aquesta obra encara no s'ha estrenat –tot i estar escrita originalment en català principatí– a Catalunya.)

Boques.

Tot buscant equivalents per a les ficades de pota masclistes del personatge principal, em van venir al cap els acudits descaradament insultants per a les dones explicats a la televisió anglesa als anys setanta pels comediants de l'època, com ara el malaguanyat Bernard Manning –va morir el 2007, envoltat de polèmica–, una de les endevinalles més notòries del qual feia: “Quina és la diferència entre una esposa i una nevera? La nevera no es tira un pet quan en treus la carn.” Això sí, a tall de rèplica, els primers acudits feministes –força tímids– van començar a circular a principi dels vuitanta, incloent-hi aquell, ja tan suat, de: “Per què els costa tant aparcar bé, a les dones? Perquè pensen que 18 centímetres són així” (i qui ho explica indica, amb els dits, un objecte de la mida d'un anacard).

Sexes.

Ara bé, els acudits feministes actuals no en tenen res, de tímids, tal com demostra aquest exemple recent: “Per què Déu va crear els homes? Perquè no es pot tallar la gespa amb un consolador.” O bé, un altre: “Com és que les dones casades pesen més que les solteres? Una soltera torna a casa, mira què hi ha a la nevera i se'n va cap al llit. Una casada torna a casa, mira què hi ha al llit i va cap a la nevera.” I, per rematar-ho, un de ben negre: “Com saps si el teu marit és mort? La vida sexual és igual, però ara ell no fa pudor de cervesa.” Per què deu ser que si s'expliquessin uns acudits semblants sobre les dones serien d'un mal gust difícil de suportar, mentre que els acabats d'esmentar, sent feministes, tenen un regust de revenja que a més d'un home fins i tot ens dóna un frisson gairebé agradable? Mans quietes és, entre altres coses, un intent reeixit de contestar la pregunta. A veure, doncs, si per fi a algú –tant n'és el sexe– se li acut estrenar aquesta obra del senyor Español al país petit on va néixer.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/12/2012

L’hivern dels descontents

2012-01-16T10:57:00.000+01:00

Hi ha temporades en què els elements es confabulen per convertir la realitat en una pel·lícula dels Monty Python i, de sobte, sembla que n’hi hagi més a fora que a dins (de la presó o del manicomi, trieu). És el que ens ve al cap aquests dies, quan llegim que el sàtrapa Ahmadinejad fa gira per Amèrica del Sud i es petoneja amb Chávez, Ortega i Castro. O quan Rita Barberá, l’alcaldessa de València, explica que això de rebre una bossa de Vuitton com a regal (i acceptar-la) és la cosa més normal del món, vaja, no sé de què se sorprenen, ¡si tothom ho fa! O quan, en les gravacions telefòniques del judici pel cas Gürtel, sentim la veu untuosa de Ricardo Costa que demana al Bigotes –pobre diable, camell del club del gourmet– que li aconsegueixi cent grams de caviar, cent gramets per a la nit de Nadal...

Dins aquesta mateixa atmosfera, els radars de la NASA han detectat recentment que els tertulians radiofònics comencen a referir-se a «la cultura de la vaga». Pànic, ansietat. La cultura de la vaga hauria de servir, ens imaginem, per aguantar amb estoïcisme l’hivern del nostre descontentament, que tot just comença i sembla no tenir fi. De moment ja s’albira una nova vaga dels pilots d’Iberia, i no es descarten convocatòries per part dels metges i personal de Sanitat, i també dels professors d’institut. Tots ells, no cal dir-ho, podran inspirar-se en les dues protestes més recents i, de moment, no resoltes: la dels funcionaris de presons i la dels Mossos d’Esquadra.

Cal admetre que el llistó està alt. La decisió grotesca dels Mossos d’Esquadra –parlar només en castellà i demostrar-ho cantant-li el Viva España a Artur Mas – ha aconseguit fer emprenyar molta gent per la via simbòlica, tot i que està per veure quin rendiment en trauran. El problema és que identifiquin el fet de parlar català amb el nacionalisme, com si tots fóssim iguals, i que els sembli que aquesta és la millor manera de pressionar el Govern que els paga. Potser es pensen que tenim la memòria curta, però l’any 1996 ja es va viure una situació semblant: aleshores els Mossos van posar-se a parlar en castellà contra el govern de Pujol. La repetició de la mateixa tàctica, després de tants anys, fa pensar que aleshores no els devia anar tan malament. També demostra que el conseller Felip Puig, que els va defensar com un pare després de les càrregues contra els indignats, entén sobretot el llenguatge dels símbols. Cría cuervos i etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2012.

Torna Eugenides

2012-01-14T10:30:00.000+01:00

Aquests dies he llegit The marriage plot, l’última novel·la de Jeffrey Eugenides, que podria traduir-se com La trama del matrimoni, L’argument del matrimoni o alguna cosa per l’estil. En tot cas, hauria de ser un títol amb aires de tesi universitària, perquè aquest és un dels sentits que li dóna el llibre. La protagonista és una estudiant de literatura que vol fer una tesi sobre el matrimoni com a motor de la novel·la realista del XIX, centrant-se en George Eliot, Henry James o la inevitable Jane Austen. La gràcia del títol és que, més enllà de la tesi, defineix també la situació sentimental de la noia. ¿Què llegim, doncs? ¿Una novel·la sobre els dubtes amorosos, un assaig sobre l’amor i les convencions, o les dues coses alhora?

Eugenides va publicar anteriorment dues grans novel·les: The virgin suicides, el 1993, incomprensiblement no traduïda al català, i Middlesex, el 2002. S’entén que amb aquesta mitjana d’un llibre per dècada, The marriage plot sigui una novel·la molt esperada, per això no en donaré més detalls reveladors. Només diré que se situa als anys 80 i que els seus protagonistes llegeixen molt. Se citen títols, es discuteixen opinions d’autors i, curiosament, no és una novel·la pedant.

Com que jo també vaig estudiar literatura als anys 80, alguns d’aquests referents teòrics m’han fet pensar. Una estudiant feminista reivindica amb passió Julia Kristeva, una estructuralista que avui ja no està de moda –encara que Jordi Llovet en parli en el seu llibre sobre la universitat–. Un altre nom que causa sensació al campus és Jacques Derrida. Qui més apareix, no obstant, és Roland Barthes, i en concret el seu llibre sobre El discurs amorós...

Fa anys que no segueixo les novetats de la Teoria Literària, però des de fora fa la impressió que no ha canviat gaire, o que totes aquestes anàlisis tan saberudes i poc apassionades han quedat als marges de la literatura, ja bastant marginal per si mateixa. Potser Barthes és qui es manté més jove, i la prova és que Paidós acaba de reeditar El discurso amoroso. Ves per on, ara la novel·la d’ Eugenides podria ser ara la millor campanya de promoció per a Barthes.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de gener del 2012.

La fraternitat universal

2012-01-12T00:26:00.000+01:00

Durant la meva joventut, els amics tornaven de Londres enlluernats amb el colorisme de les ètnies que hi vivien, mentre a mi no em calia tanta diversitat per passar l’estona. Londres s’erigia en el non plus ultra del cosmopolitisme i de les últimes tendències en art, música i tonteria. Eren els anys en què els intel·lectuals catalans més distingits i preclars s’omplien la boca i la columna periodística amb el mestissatge, una ceba que se’ls va passar un bon dia en un dir Jacques Derrida (l’únic que defensaven era la preeminència de l’espanyol a Catalunya i en veure que podien dormir pla es va acabar la història).

A El matí de Catalunya Ràdio, vaig escoltar els portaveus de les comunitats senegalesa i gitana de la Mina, després de l’assassinat d’un negre a trets per un gitano. Fuentes demanava: “Però conviuen?”. És la pregunta habitual en casos així. Va quedar clar que no i això es veu que s’ha de resoldre ràpid. Al meu entendre n’hi hauria ben bé prou si les dues comunitats no es matessin pels carrers i poguessin prendre una copa de Cynar al mateix bar sense incendiar el local, però domina el desig general que confraternitzin, que passin els diumenges plegats, que juguin a petanca i que facin carreres de sacs (tot menys lligar-se les noies, que, no ens enganyem, és el que fa més il·lusió, encara que els gitanos no ho vegin amb bons ulls).

Als immigrants se’ls exigeix una convivència acusada, a la qual els autòctons no hi estem disposats (no em veig jugant a endevinar pel·lícules amb el meu veí de Valladolid). Si a més a més de viure pobrament, fora del seu país, fent feines mal pagades i lluny de la família, en temps de lleure han de fer-se amb les altres ètnies del barri tant sí com no, van servits. Després de tot un dia de recollir ferralla, cap senegalès no té esma d’arrencar-se per bulerías.

Enric Gomà, Ara, dimecres 11 de gener del 2012

Mal cinema britànic

2012-01-10T10:00:00.000+01:00

Les pantalles dels nostres cinemes acullen dues icones de l'imaginari britànic en estat alterat: un Sherlock Holmes amfetamínic i una Margaret Thatcher alcoholitzada. El primer s'afegeix a la tirallonga de seqüeles que ha suscitat el detectiu de Baker Street. Per segona vegada en poc temps, el Holmes que encarna Robert Downey jr i el doctor Watson de Jude Law formen una parella detonant que aproxima les aventures de Sherlock Holmes al territori de Rocambole. (Nota etimològica: l'adjectiu rocambolesc prové del personatge francès Rocambole, protagonista d'una sèrie de novel·les de Pierre Alexis Ponson du Terrail, publicades en fulletons del 1859 al 1870 i caracteritzades per unes aventures trepidants, enrevessades i francament increïbles). Pel que fa a la Dama de Ferro, la directora Phyllida Lloyd basa la seva aposta en el talent actoral de Meryl Streep, a qui ja va dirigir a Mamma Mia, i li concedeix molts minuts d'octogenària al·lucinada en constant diàleg amb el seu marit difunt, el seu fill absent i els seus gots mig buits. (Nota etimològica 2: va ser la premsa soviètica qui va adjudicar Thatcher el malnom de la Dama de Ferro; en principi, Iron Lady no té cap relació amb Iron Maiden, el nom d'un instrument de tortura que Steve Harris va triar per batejar el seu famós grup de heavy després de llegir una novel·la d'Alexandre Dumas, un any abans que la Thatcher assolís el lideratge tory l'any 75). Prou d'etimologia!

Per definir La Dama de Hierro en dues paraules n'hi ha prou amb recuperar el títol de la primera pel·li de la seva directora: Mamma Mia! La Streep està esplèndida, però el biopic és un enfilall d'episodis que poques vegades trascendeixen el flaix informatiu abans de tornar a refugiar-se en la morosa reclusió de l'octogenària al·lucinada. La pel·li de Phyllida és fallida. L'aposta pels diàlegs amb l'espós difunt sembla una fugida, una cortina de fum per no entrar a fons en altres qüestions biogràfiques. Jim Broadbent, que fa una dècada ja va encarnar de manera magnífica el consort d'Iris Murdoch a Iris, es veu abocat a fer pallassades innòcues davant la maquillada mòmia de la Streep mentre assistim a l'auge, fulgor i caiguda de la inquilina del 10 de Downing Street 1979-1990. La crítica ha destacat que la pel·lícula no és una hagiografia perquè aborda aspectes negatius del personatge. Cert, però també ho és que passa de puntetes sobre les qüestions més compromeses. Les de sang, per exemple. Es dedica força temps a mostrar l'heroïsme emocional del seu lideratge militar durant la guerra de les Malvines. La veiem ordenant l'enfonsament del vaixell argentí General Belgrano, cal·ligrafiant cartes de condol a les famílies de les víctimes britàniques i provocant un esclat de banderes unionistes, en un exemple del que Rosa Díez o Álvaro Pombo anomenarien no-nacionalisme. També la veiem encaixar amb dignitat els cops del terrorisme nord-irlandès. En canvi, només s'esmenten de passada els deu vaguistes de fam, amb Bobby Sands al capdavant, morts per la seva impertèrrita intransigència. L'anciana al·lucinada apareix assistida per la seva filla Carol, però del seu bessó Mark només en sabem que és a Sudàfrica. És llàstima, perquè Mark Thatcher és un peça, implicat en escàndols fenomenals: corrupcions, xantatges i episodis tan edificants com el fallit cop d'Estat a Guinea Equatorial. N'hi ha prou de veure la cara momificada de Meryl Streep per adonar-se que, de tots els Oscar als quals optarà aquest exemple del nou cinema britànic produït en l'era Cameron, el més merescut és l'Oscar al millor maquillatge.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 10 de gener de 2012

Bon Passat-festes!

2012-01-10T09:58:00.000+01:00

Avui comença un període de durada indeterminada però que ja comença a tenir nom: passat festes. Fins i tot ho podríem lexicalitzar: desitjar-nos un “Bon Passat-festes”, queixar-nos amb un “Quin Passat-festes més atrafegat que veig a venir!”, fer dentetes els amics amb un insofrible “Doncs jo m'agafo les vacances per Passat-festes i me'n vaig a la Patagònia, que allà és estiu”... Avui ens començaran a ploure tota mena de compromisos ajornats que vam programar per passat festes, sense adonar-nos gaire de l'embolic en el qual ens ficàvem. Compromisos variats que, en alguns casos, s'acumularan a la llarga llista de bons propòsits més o menys explícits que ens ronden pel cap cada Cap d'any. Confesso que enguany no en tinc cap, de bon propòsit. Cap ni un. Deu ser que l'any dotze m'ha vacunat contra aquesta modalitat d'adotzenament moral del qual viuen gimnasos, dietistes, acadèmies d'idiomes i organitzadors de cursets. Res. No em penso proposar res de concret, aquest any dotze. En canvi, de compromisos adquirits per passat festes en vaig ple. Textos de circumstàncies, petites feines, dinars ajornats, analítiques, metges, trobades amb amics (de fer un cafè, de fer una cervesa, d'esmorzar, dinar o sopar, de copes), correus pendents de respondre... Pur post festum</CF>, tot just comencem i ja fem tard.

L'excepció que confirma la regla és Albert Bosch, que s'ha guanyat un Passat-festes de primera després de sirgar moltíssim. Aquest empresari i aventurer de Sant Joan de les Abadesses va arribar a casa ahir diumenge després de culminar amb èxit una de les travessies més dures i mítiques de la terra: 66 dies i 1200 quilòmetres arrossegant un trineu per l'Antàrtida fins arribar al Pol Sud. Segons vam saber el dimecres, Bosch va fer un veritable esprint en solitari (64 quilòmetres i 3 hores de son en les últimes 48) per arribar al paral·lel 90 a temps per un transport aeri programat. Bosch té molta experiència en aventures de gran calat, però es va haver de sobreposar a la lesió del seu company Carles Gel i a una tempesta de tretze dies per aconseguir el seu objectiu sense cap tipus d'assistència ni energia externa. Arrossegar un trineu carregat amb més de 130 quilos deu hores diàries durant 66 dies sí que és esquí de fons! La proesa del ripollès coincideix en el temps amb el centenari del descobriment del Pol Sud. El noruec Roald Amundsen hi va arribar el 14 de desembre de 1911 i el anglès Robert Falcon Scott un mes després, el 17 de gener de 1912. La Royal Geographic Society inaugura la setmana entrant a Londres una exposició sobre l'expedició de Scott, que va morir en el viatge de tornada, el 29 de març. Javier Cacho acaba de publicar Amundsen-Scott: duelo en la Antártida (Fórcola), un llibre apassionant que relata els dos periples vitals utilitzant la tècnica del contrapunt. Scott, que va perdre la cursa i la vida, en surt reforçat gràcies als textos del seu diari. Sobretot els que va adreçar als seus familiars i amics quan, reclòs a la tenda, ja sabia que no sobreviuria. La seva carta al seu amic Sir James Matthew Barrie (el creador de Peter Pan) o la carta oberta adreçada als seus conciutadans contenen passatges molt emocionants. De fet, tots els escolars britànics van llegir-la.

En cent anys la vida s'ha accelerat moltíssim, fins arribar al que ara en diem temps real. Quatre dies després de culminar la seva proesa Albert Bosch és a casa gaudint d'un merescut Passat-festes. Un segle enrere va haver de passar tot un trimestre fins que, el 8 de març de 1912, el món es va despertar amb la notícia del descobriment del Pol Sud.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 9 de gener de 2012

Propòsit, Comiat, Refugi

2012-01-09T10:10:00.002+01:00

Propòsit. Atès que un dels propòsits nobles que molta gent fa per a l'any nou és llegir més (o fins i tot llegir a seques) vet aquí una recomanació d'un llibre poc conegut que ha sortit aquest any acabat d'acabar i que parla, entre d'altres coses, del pas del temps, que tots, pel que sembla, tenim tan present per aquestes dates.

Comiat. Es tracta d'Adéu, Alexandria, d'André Aciman, editat per 3i4 en una excel·lent traducció feta pel novel·lista Jordi Cussà. Aciman hi narra la seva infància a Egipte, on va néixer en el si d'una família jueva. El que ha convertit aquest llibre –l'original anglès va sortir el 1995– en un clàssic modern és, potser, el contrast entre les descripcions entranyablement precises de l'Alexandria dels anys 50, que Aciman estimava, i els retrats brutalment sincers que fa dels jueus que l'envoltaven –alguns dels quals, per exemple, eren racistes envers els seus veïns àrabs– alhora que descriu les trampes que la família d'Aciman havia de fer per sobreviure: contraban, evasió de diners, conversions falses...

Refugi. El 2009, quan Barack Obama va fer un discurs sobre la necessitat d'una reconciliació entre els musulmans i els nord-americans, Aciman va escriure una carta al New York Times dient que tot li semblava molt correcte, menys un detall: ell, Aciman, no hi constava, en aquest procés, ni tampoc cap dels 800.000 jueus nascuts al Pròxim Orient i altres països musulmans que van ser expulsats o obligats a marxar-ne a partir de 1948 fins al final del segle XX: el govern egipci, per exemple, va confiscar els béns de la família Aciman i la va fer fora del país, el 1964. (Aquesta migració jueva, per cert, ara sí que es té en compte en les negociacions sobre la creació, esperem que imminent, d'un estat palestí). El que fa que Adéu, Alexandriasigui tan interessant és que Aciman fàcilment hauria pogut presentar la comunitat jueva d'aquesta ciutat com uns màrtirs moralment impecables; al contrari, com hem dit, els descriu amb totes les seves febleses i desacords interns, talment un Sefarad espriuesc, fet carn i ossos. Amb la diferència que aquests sefardites no volien pas anar “nord enllà” però tots ho van haver d'acabar fent. Al revés d'alguns septentrionals que vam venir voluntàriament a una certa “covarda, vella, tan salvatge terra” del sud i ens hi hem acabat trobant com a casa. Bon any.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/01/2011

Caps, Cares, Noms

2012-01-09T10:08:00.003+01:00

Caps. Que ens perdonin els lectors si, tot i ser Nadal, els parlem dels nous no-canvis del PSC. Fa de mal regal, però com que fins fa poc les portades de tots els diaris no han parlat sinó dels candidats a primer secretari d'aquest quasi-partit, confesso que no me l'he pogut treure del cap.

Cares. Perquè en veure les portades esmentades no en vaig reconèixer cap, dels candidats, ni de cara ni de nom (si exceptuem un lapsus en què vaig confondre Pere Navarro amb aquell presentador que TV3 volia fitxar fa anys però que no era capaç d'aprendre el català). Però més que la meva ignorància –que sospito que no és només meva– el que em va sorprendre era el fet senzill que la renovació d'un partit polític encara passés per aquest ball de cares, per aquest culte a la personalitat dels candidats (delatat, entre d'altres coses, per la tendència d'aquests –i molts altres polítics, per cert– de parlar en primera persona singular, deixant clar sense voler que “le parti, c'est moi”). Sincerament, creia que ja se l'havia superat, aquesta manera d'entendre la política, després de tres anys de crisi escruixidora, de tres revolucions àrabs sense líders gaire visibles i de desenes de protestes multitudinàries arreu del món i –a Catalunya– de referèndums i moviments independentistes en què la cosa menys important han estat les opinions, i ni parlem de les faccions, d'algun individu en concret.

Noms. De manera que tot el procés de renovació del PSC traspuava un tuf sobtadament anacrònic, com si tot plegat tingués lloc en un passat no només remot sinó mig oblidat. Atès que el que importa ara i arreu, pel que s'ha pogut observar últimament, no és qui mana en un partit o moviment determinat sinó què representa, què simbolitza i què desitja aquest. I punt. A l'estat castellà, sembla que l'únic partit que hagi assumit aquest canvi és Amaiur: sent els seus objectius claríssims, no recorre a personalismes sinó a portaveus (que parlen, ja que hi som, en la primera persona plural). Què, però, representa i simbolitza el PSC, més enllà de les cares dels seus dirigents? En fi, deixem-ho córrer.

Per acabar, i canviant de tema gairebé del tot, us regalem aquesta frase de Robert Graves, cortesia de la revista literària BCN Ink: “No es pot fer diners amb la poesia. Ara bé, tampoc es pot fer poesia amb diners.” Bon Nadal.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/12/2011

Els que juguen i els que miren els que juguen

2012-01-08T20:56:00.000+01:00

De tant en tant, un cop l’any, m’agradaparlar de futbol en aquest espai reservat per a contemplacions méssuperficials, i avui em sembla que és un bon dia. Escric des del diumenge,sense saber el resultat de l’Espanyol-Barça que es jugarà d’aquí unes hores —ahira la nit per al lector—, però aquesta incertesa és només una anècdota davant ladecisió que es pren avui a Zuric: qui serà la Pilota d’Or de l’any 2011, si Xavio Messi. (Entre els finalistes també hi ha Cristiano Ronaldo, però no el comptoperquè no em ve de gust, què carai, els aficionats som així d’injustos.)

Xavi o Messi, dic. Si els periodistes, futbolistesi entrenadors que voten són uns romàntics, si pensen en la necessitat dereconèixer una trajectòria que s’ha imposat des de la regularitat i lainfluència en el joc, qui hauria de guanyar és Xavi. Si, en canvi, pensenestrictament en la temporada passada, qui guanyarà sempre és Messi, això ja hosabem. El que m’agrada és que tots dos futbolistes representen l’aliatgeperfecte del Barça actual, tant pel que fa a l’origen, com a la concepció deljoc, la mentalitat guanyadora i les ganes d’espectacle. Aquest és un detall quea vegades s’oblida: l’origen del futbol com a esport és l’entreteniment, tantdels que juguen com dels que miren, i alhora es converteix en un exercici dememòria, que ens fa tornar a la nostra infantesa. És a dir, tots volem ser Messiquan dribla i xuta, o Xavi quan rep, alça el cap i passa.

Si em deixessin passar un dia —un dia departit— dins el cap d’un jugador de futbol, triaria Xavi. Si m’hi deixessinpassar tota una temporada, triaria Messi. Sent Xavi descobriria el plaer demarcar el ritme, d’obrir espais, de fer que els altres jugadors es moguin almeu voltant mentre penso “pilota, vine cap aquí” i la pilota, obedient, ve. Sifos Messi tota una temporada, partit a partit, gol a gol, viuria la necessitatextrema de jugar, les ganes de no perdre’s ni un minut (encara que estigui unamica empiocat i l’entrenador rival faci una rebequeria perquè jugo mitja hora imarco dos gols). Veuria el futbol com un joc de futur, i no de passat, on cadapartit és una oportunitat per experimentar. Em deixaria portar per la intuïció,sense pensar-hi gaire, i tot aniria molt de pressa. En un dia com avui, si jo fosMessi, voldria que Xavi guanyés la Pilota d’Or perquè ell em fa millor. Si fosXavi, en canvi, estaria segur que la guanya Messi.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de gener del 2012.

Una altra que tanca

2012-01-07T11:37:00.000+01:00

A més de centenars d’aparells Kindle per a llibres digitals i milers de reproductors MP3 per a música, aquest any els Reis d’Orient han portat dues notícies que són com carbó per a la cultura: aviat tancaran per sempre la llibreria Áncora y Delfín i la botiga de discos CD.Drome. Ara tots ens en lamentarem, farem elegies apassionades i nostàlgiques –perquè la nostàlgia pertany a l’època analògica– i ens queixarem que cada dia hi hagi menys temples laics on anar a resar i confessar-se. En el fons, però, evitarem la pregunta important: ¿quant temps feia que no hi anava a comprar?

Eulàlia Teixidor, la propietària d’Áncora y Delfín, ha explicat que per ells la crisi no era un problema recent, sinó que feia 13 anys que la notaven. Tenien un lloc privilegiat –a la Diagonal, tocant a Aribau– i probablement amb un lloguer massa alt. Els últims anys, quan hi passava pel davant o hi entrava a donar un cop d’ull, m’admirava que resistissin. Al seu voltant les botigues de moda luxosa obrien i tancaven, però els llibres aguantaven. Jo havia freqüentat Áncora y Delfín sobretot als anys 90, quan hi treballava Jan Matas, que era molt bon llibreter. Primer a la llibreria que tenien a la cantonada de Casp i Pau Claris i després, quan va tancar, a la de Diagonal. La seva principal virtut, allò que finalment no els ha salvat, era la de les llibreries de debò: més enllà de les novetats obligades, tenien un bon fons on trobar l’inesperat.

El cas de CD.Drome, al carrer de Valldonzella, és més extrem perquè gairebé no queda cap botiga de discos compactes, i encara menys que facin una tria tan personal. No n’hi ha hagut prou que nodrissin l’imaginari musical de tota una generació indie de Barcelona. Segons els propietaris, han de tancar per culpa d’un lloguer molt alt i perquè els nous clients, els més joves, ja no eren tan fidels. Jo els recordaré a través de les dues últimes novetats que hi vaig comprar: Sr. Chinarro i Bing-Ji Ling (en aquest cas, una recomanació del venedor).

Amb el tancament de CD.Drome, es produeix la paradoxa que aviat hi haurà més botigues de vinils que no de compactes. Qui sap si el futur de les llibreries i de les botigues de discos independents passa per posar un rètol que digui «antiquari», i vendre’ns com a relíquies del passat les últimes novetats...

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de gener del 2012.

Nomcosar?

2012-01-05T16:10:00.002+01:00

Faanys que rebo els regals de rodamots.com, la distribuïdora verbal que ellingüista Jordi Palou mena a la xarxa. Cada missatge conté una expressió i lesseves circumstàncies: definició, etimologia, un passatge que n’il·lustra l’ús ienllaços. Fa unes setmanes el rodamotaire Palou va enviar el verb nomcosar, definit dom “donar nom a una cosa” i acollit auna etimologia clara: “De nom,del llatí nomen, mateixsignificat, i cosa, del llatí causa, ‘causa; assumpte, afer’; de la segona accepció esva convertir, ja en llatí vulgar, en sinònim de res, ‘cosa’”. El passatge que n’il·lustra l’ús és deBiel Mesquida i fa així: “Si sols tingués un nom/ enrevoltat de totes lescoses/ només un sol mot/ per designar-les/ passaria el nom per cada cosa/ finsa nomcosar-la”. Un dels enllaços ens en dóna la clau. Xavier Rull proclama:“Inventeu paraules, que és sa”. Mesquida és un difusor de salut verbal. El seudoll, cada cop més intensificat per l’activitat blogaire a la Plagueta deBord, conté moltes gotes deneologia. A les Illes el verb nòmer (dir-se, anomenar-se) és ben viu. En un mónen el qual et poden demanar Què noms? i tu respondre Jo nom Màrius, no tindria nom que si et demanen Què fas? no poguessis respondre Nomcòs.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 5 de gener de 2012

The Year of WhatsApp

2012-01-05T16:06:00.004+01:00

Aquest cap d'any s'haconfirmat una tendència que ja es veia venir: els sms agonitzen. Ara que lesoperadores n'ofereixen de franc, cada cop n'envia menys gent i aviat els hauremde posar al calaix del telegrama, el video, el CD, el fax o l'ecu. Aquest capd'any només en vaig rebre dos, per desenes de WhatsApps (gratuïts). Durant lescampanades es va veure com l'aplicació competidora Viber punxava. Recordo, nofa gaire, el munt de missatgets (de pagament) que rajaven pels volts de lamitjanit cada cap d'any. N'hi havia d'enginyosos, de gràfics, de tòpics, decríptics i de dentetes. Els dentals començaven amb la locució prepositivades de seguida per un topònim, com més llunyà millor.Des de París bon any nou. O des de Berlin, Moscou, Buenos Aires, Pequín... Elspitjors eren els dels creuers. Des de mitja tarda i fins a la matinada, matavenl'avorriment a còpia de sms. Cada hora et desitjaven un bon any nou totespecificant en quin nou punt de la Mediterrània eren. Un any em va agafar perrespondre: Igualment, des de Waikiki. La qüestió és que cada cap d'any lesoperadores es feien d'or pels sms fins que la majoria de mòbils nous han tingutaccés a la xarxa. Les aplicacions de missatges gratuïts com WhatsApp ja hancomençat a llançar les primeres palades de sorra sobre la tomba dels sms. Elseu rip obre la porta a un nou terme, provinent de l'homofonia anglesa entrewhat's up? (què passa?) i WhatsApp(l'aplicació Què), pronunciat guàtsap. Emtemo que, per molt que ens hi esforcem, la paraula castellana guasa(burla) acabarà interferint, però m'hi escarrasso: en podríem dir unpassa, no? Fes-me un passa quan arribis, t'ho envio perpassa. Ja sé que no me'n sortiré, però segur que, igual com els sms, elsWhatsApp passaran, de manera que en diré passa i avall.

Mentre escric l’ article (el vespre dedimarts) l'editor Josep Gregori m'envia un passa (bé, de moment ell encara endiu un WhatsApp) per aportar un element al rum-rum del dimarts (“Endrapar lacatifa”) sobre l'enigmàtic malnom que transformava el colèric Adolf Hitler enun Teppichfresser (menjador de catifes), segons recullLaurent Binet a la novel·la HHhH. Gregori, creador del'editorial Bromera a Alzira, recorda que al País Valencià “furgaestores,saltamarges i furtasaquets són expressions poc afectuoses”. Ho confirmo(gràcies a Google Books) al Diccionari històric del valenciàcol·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) de Martí Mestre. En efecte,un “furgaestores” hi surt definit com “una persona que no descansa en elsintents d'obtenir allò que li interessa, fins arribar a situacions en les qualspot resultar impertinent”. Encara resultarà que elTeppichfresser Hitler tenia alguna connexió valenciana!Presumptament, esclar.

Quan el sistema Blackberry va fallar durant unparell de dies deixant els seus usuaris ben desconsolats, el lector ValentínCordero em va enviar una versió tunejada del famós sonet nasal de Quevedo quemereix suscitar més d'un passa: “Érase un hombre a un móvil pegado;/ érase unaadicción superlativa;/ érase un audífono ahí arriba;/ érase un aparato muyamado./ Era un complemento muy valorado;/ érase un amigo muy confidencial;/érase un compinche muy especial;/ era un vasallo siempre a mi lado./ Érase elapéndice de uno, era;/ érase casi como un hermano;/ ¡la hostia!, oiga, es loque era./ Era un trasto que dicen muy malsano;/ sí, pero por muy malo que élfuera,/ aunque falle siempre estará en mis manos”. A veure qui s'anima ara afer una versió actualitzada de la famosa cançó The year of the cat d'Al Stweart.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 5 de gener de 2012

Endrapar la catifa

2012-01-05T16:04:00.005+01:00

Un dels llibres que mereixenfigurar a la carta als reis d'enguany és HHhH deldebutant francès Laurent Binet (Edicions de 1984), una novel·la notable que esproposa explicar la història del nazi Reinhard Heydrich, mort en atemptat aPraga quan hi exercia de màxima autoritat del Tercer Reich. Heydrich, un ari demanual admirat per Hitler, va ser l'autor intel·lectual de l'anomenadaSolució Final per acabar amb el poble jueu. De fet, lesquatre hacs del títol triat per Binet responen a una frase popular entre elsSS: Himmlers Hirn heiBt Heydrich (el cervell de Himmleres diu Heydrich). Binet explica els fets que desemboquen en l'atemptat, peròalhora ens fa partícips de les contradiccions de la narrativa històrica, quesovint supleix allò que no coneix amb la ficció, en un exercici d'honestedatnovel·lística notable. Entre les indagacions que acompanyen la narració delsfets n'hi ha una de caire lingüístic que crida molt l'atenció. Es tracta d'undels malnoms que rebia Hitler: Teppichfresser(endrapador de catifes). Binet situa l'episodi que l'origina en la crisi delsSudets, quan el Führer s'enfurismava només sentir parlar dels txecs i perdia elcontrol. S'explica que l'havien vist tirar-se per terra i començar a rosegarles vores de la catifa. D'aquí el sobrenom de Teppichfresser que ha perviscut.Binet també recull la possibilitat que l'expressió menjar-se lacatifa fos una frase figurada alemanya, comparable a la francesamanger son chapeau, que no indica pas que ningú escruspeixi un barret sinó senzillament que es desdiu d'alguna cosa, tot fentmarxa enrere. Aquesta tesi passaria per un error de comprensió per part dels corresponsalsestrangers, que haurien entès l'expressió en sentit literal i li encolomaren elcostum a Hitler. Binet, però, assegura en una nota a peu de pàgina que s'hadocumentat i enlloc no ha trobat cap rastre d'aquesta expressió idiomàtica, demanera que deixa oberta la porta a la inquietant acció rosegadora del Führeramorrat a les vores de la catifa. En català existeix el substantiu rosegaaltarsper designar algú que es passa el dia a l'església. En castellà semuerde el polvo però no trobo documentat cap altre compost de menjarque el comecocos, un terme prou hitlerià que el DRAEdefineix com “Persona que enajena o convence a alguien”.

D'un criminal com Hitler en pots esperarqualsevol comportament, però no seria gens estrany que la formació del malnomfos una prova d'enginy figuratiu en boca d'algun opositor. Sovint entenem lacatifa com a símbol de poder estès sota els peus dels poderosos, de manera quellançar-se a rosegar-la adquireix un cert valor metafòric. Alguna cosa semblanta dir que un rei s'hagués d'empassar la seva corona, per exemple. I pel que faals corresponsals que entenen l'expressió d'una manera literal, entra dins delsmalentesos lingüístics que formen tot un gènere fascinant amb múltiplesconseqüències. Una de les quals, per exemple, transforma Moisès en banyut. Hanvist mai les banyes que llueix Moisès a la gran estàtua que li dedicà MiquelÀngel? Doncs tot prové d'una mala traducció de l'Èxode(34, versicles 29, 30 i 35). Allà on havia de dir que Moisès va baixar delSinaí amb el front resplendent, sant Jeroni va traduir a la Vulgata que duiabanyes al front. En hebreu les paraules resplendor i banyes comparteixenconsonants, i només es diferencien quan s'hi apliquen els signes vocàlics.Llavors resplendor sona karan i banyeskeren. I d'aquí les espectaculars banyes que el pobreMoisès llueix a moltes estàtues.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 3 de gener de 2012

Dos mil dotze

2012-01-05T16:03:00.000+01:00

Desque l’any 2002 ens va refermar en la febre del capicua cada any dedico elprimer rum-rum del gener a l’exploració de les peculiaritats que conté l’anynou. Vindria a ser un gènere prospectiu de caire poca-solta, sense cap menad’utilitat material. A més, cada any l’exercici resulta més decebedor, perquèpartíem d’un nivell molt alt. L’any 2002 no només era capicua sinó que tancaval’últim període capicua entre capicues que es donarà en un mil·lenni: els 11anys que separaren 1991 de 2002. Perquè això torni a succeir caldrà esperar alperíode 2992-3003 i cap de nosaltres no hi serà, per més creient en lesreencarnacions que sigui. De fet, per no arribar, no arribarem ni al següentcapicua, que serà just d’aquí cent anys, el 2112. Per si de cas, jo el20/02/2002 (i concretament a les 20:02) em vaig afegir a les múltiplescelebracions del dia mundial de la simetria amb la creació del portalludolingüístic trilingüe verbalia.com. L’any 2003 el camí ja va començar a ferbaixada. De primer només hi trobava una fotesa digna d’Ibáñez Serrador: que eldia u de febrer seria 1/2/3. Però el dissenyador madrileny Juan Berrio em vaenviar un calendari amb dotze vinyetes protagonitzades per la família Gil, elsmembres de la qual eren tots molt monos (monovocàlics imonosil·làbics): Fran, Ruth, Sol, Paz... El motiu verbívor era que en castellàels números de Dos Mil Tres (2, 3 i 1000) són els tres únics númerosmonosil·làbics i monovocàlics alhora. Aquesta aproximació lletrada de Berrio emva inspirar la singularitat de l’any següent. Perquè en català 2004 (Dos MilQuatre) és el primer any pentavocàlic (OIUAE, un sol exemplar de cada vocal)des del llunyà 1039 (Mil Trenta-Nou, IEAOU), en temps de Ramon Berenguer I.

Cadanou any he anat fent la viu viu amb estratègies diverses. El 2005 vaigrememorar la simetria del 2002 amb un eix horitzontal de tal manera que laimatge especular del 2 semblava un 5 i, doncs, el 20/05, a banda del’aniversari del gol de Koeman a Wembley, se celebrés un dia capicua. El 2006 teniauna doble data singular: el dia de la bèstia 6/6/6 i un curiós compte endavantjust quan passaven dos minuts i tres segons de la una de la matinada del dijousquatre de maig i els rellotges digitals assenyalaven 01:02:03 04-05-06. És adir, la una, dos minuts i tres segons del quatre del cinc del dos mil sis. Elssantfermins del 7/7/7 i, sobretot, la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequínel 8/8/8 van resoldre els dos anys següents. El 8 és un número afortunat entreels xinesos, ja que en cantonès es pronuncia fa, i laparaula fa és també susceptible de ser traduïda com“enriquiment” o “fortuna”. L’any 9 va ser l’any de l’homonímia inevitable atotes les felicitacions de bon any nou. El 2010, en canvi, va basar la sevasingularitat en l’aritmètica: era el primer any, des de 1809, en el qual lesdues primeres xifres (20) doblaven el valor de les dues últimes (10). Elsegüent tampoc no el veurem, perquè no serà fins l’any 2211. L’any 11 que arahem deixat enrere ha estat el del gran sorteig de l’ONCE, celebrat el 11/11/11.Preguntats sobre la possibilitat de repetir-lo el 12/12/12 els responsables del’ONCE han explicat que la legislació espanyola no permet fer cap sorteigextraordinari el desembre per blindar la rifa de Nadal. Per més inri, semblaque la profecia maia que pronosticava la fi del món pel 21/12 del 2012 conteniaun error de càlcul. No era el 21/12 sinó el 2/1/12. Avui. Ah, i no era la fidel món, sinó la fi d’aquesta mena d’especulacions aritmètiques. Prou! Peralguna cosa el 2012 és any de traspàs.

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 2 de gener de 2011

Lamparetes?

2012-01-05T16:01:00.001+01:00

Lamparetes és el títol del darrer disc dels Antònia Font, undels millors de l’any. Els Oliver, Debon, Roca i Manresa sempre s’han mostratàvids d’aplicar tota mena de mutacions als mots que canten, i d’aquí que ara esdespengin amb un extraordinari “me sobren paraules” en plena època dedesverbalització. La seva tria paraulera defuig l’ortodòncia verbal. Leslletres inclouen un tou de neologismes, manlleus, anglicismes, castellanismes ibarbarismes diversos com Il·les Baleares. Una opció conscient que els fontiansmasteguen amb sorprenent genuïtat, malgrat les constants transgressions,començant pel títol. L’any 1998 vaig topar amb una lampareta. Vaig publicar a Proa el llibre de contes Lavida normal. El primer,“Transcripció”, reprodueix la transcripció d’un somni estroncat traumàticament.La lampareta que tenia a la tauleta de nit es va afluixar i em va caure al cap.Naturalment, aquella lampareta té molt de protagonisme al text, fins al puntque la vaig portar a la Central el dia de la presentació del llibre. Doncs bé,en repassar les proves vaig veure que el corrector hi havia posat lampadeta. Abans que no agafés un cobriment de cor vaigesmenar l’esmena i al final va sortir llumet. Llumets? No! Lamparetes!

Màrius Serra. El Punt Avui. Suplement Cultura. Dijous, 29 de desembre de 2011

L'equip de l'any (bis)

2012-01-05T16:00:00.000+01:00

El Futbol Club Barcelona és un referent internacional en tots els aspectes. Pel futbol que practica, per l'estructura de club que té i per la projecció que comparteix amb la ciutat de Barcelona. Ningú no sap quant durarà, però ara per ara els culers vivim una època estel·lar i de tant en tant ens pessiguem dissimuladament per certificar que no és un somni sinó una realitat d'ensomni. Cap equip no havia mantingut un idil·li tan intens amb el número 1, tot vencent i convencent alhora. Aquests dies, en els preceptius resums de l'any el joc del Barça torna a monopolitzar els elogis, Messi és considerat el millor esportista global i les xifres de l'equip de Guardiola són inqüestionables. La prova és que a Madrid no gosen ni anomenar-lo. La merengada abduïda pel verb obsedit de Mourinho -la mouringada, podríem dir-ne- ha transformat el Barça en tabú, l'innominable, l'Ablanatanalba, “el otro equipo”... En penso gaudir amb la intensitat que mereix mentre prego als déus de l'atzar que l'equip blanc no s'aparti de la línia que segueix durant molt de temps. Sí senyor, llarga vida a la mouringada!

Dit això, en aquesta recta final de 2011 cal fer l'esforç de fixar la mirada en altres realitats esportives. Perquè hi ha vida més enllà del FCB. Hi ha feina ben feta, talent i resultats esplèndids en moltes altres disciplines. Allunyem-nos, doncs, de la B omnipresent de Barcelona. Allunyem-nos, també, de la F omnipotent del futbol. Mantinguem, només, la C de club i canviem FCB per CNS. En la 15ª Festa de l'Esport Català que va organitzar l'UFEC la setmana passada molts premiats van quedar a l'ombra d'aquest Barça imperial que tanta felicitat subministra. Un d'ells és l'equip femení de waterpolo del Club Natació Sabadell, que va obtenir el guardó al Millor Equip Femení del 2011. La capitana Olga Doménech i l'entrenador Nani Guiu surten somrients a la foto al costat de celebritats com Víctor Valdés, Andrea Fuentes, Kilian Jornet o Maverick Viñales. Durant la temporada 2010-2011 les waterpolistes del CN Sabadell van guanyar els 5 títols que van disputar: la Copa Catalunya, la Lliga espanyola, la Copa de la Reina, la Supercopa d'Espanya i la Champions, una Copa d'Europa conquerida per primera vegada a la piscina de Can Llong de Sabadell després d'imposar-se en una emocionant Final Four culminada 13-8 davant l'Orizzonte de Catania. Les noies d'or, que és com ja se les coneix, entrenen matí i tarda malgrat la difícil professionalització de l'esport femení en general i del waterpolo en particular. El seu entrenador, Nani Guiu, té un discurs tan sòlid com el de Guardiola i sovint explica, amb la boca petita, que ha de suplir amb entrenaments el nul profit que extreuen de molts partits oficials, atès que la Divisió d'Honor espanyola té un nivell molt baix i es donen marcadors com ara 37-2, 17-1, 33-5 o 28-2 (resultats reals del Sabadell l'última temporada). Guiu no es queixa, potser perquè és culer, però n'hi ha per llogar-hi cadires. L'esforç, la preparació i el quefer de les seves jugadores resisteix una comparació directa amb els futbolistes del Barça. En canvi, la diferència d'expectatives és tan abismal que fa feredat. Tots els esports malden per cridar l'atenció en un món molt jeràrquic i un esport femení encara ho té més difícil. L'afició, l'atenció mediàtica i els espònsors formen un peix que es mossega la cua, de manera que resulta molt difícil canviar-ne la dinàmica.

Això sí, els asseguro que abans me n'aniria de revetlla de Cap d'Any amb les noies d'or de Nani Guiu que no pas amb els nois d'or de Pep Guardiola.

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 29 de desembre de 2011

Nostàlgia del lot

2012-01-05T15:58:00.000+01:00

El lot nadalenc és una espècie en perill d'extinció. De resultes de la seva minva, cada cop més consolidada, aquest Nadal els nostres fetges patiran, i no pas d'abstinència sinó més aviat de nostàlgia líquida. La contenció general que afecta alhora les nostres butxaques i les nostres psiques té un curiós efecte col·lateral per culpa de la manca de lots nadalencs. Val a dir que aquest no és un problema tan airejat com les retallades sanitàries, la pujada de la T10, l'endarreriment del 80% de la paga nadalenca del funcionariat al dia dels Sants Innocents o la nova modalitat de retencions d'IRPF avant le paiement. L'extinció dels lots nadalencs és un problema ocult, de digestió lenta, però un problema que tard o d'hora acabarà fent un pet com un aglà. Tots els altres afers abans esmentats surten cada dia a les columnes d'opinió dels diaris, donen tema a les tertúlies radiofòniques i han transformat les sobretaules d'aquest Nadal en tertúlies econòmiques especialitzades en les diverses pronúncies del cognom Mas, la més polèmica de les quals fa Mas-Colell. No cal ni ser funcionari per adonar-se que ara per ara dir-se Mas és més aviat negatiu. Pensin que fins i tot el poca-vergonya del doctor francès que va crear les pròtesis mamàries PIP, ja conegudes com les tetes de la mort, es diu Mas: Jean-Claude Mas. En canvi, de l'extinció dels lots nadalencs ningú no n'ha dit ni gall ni gallina.

Doncs bé, trobo que és un element cabdal per comprendre el nou aspecte de moltes de les nostres sobretaules. La manca de circulació dels beuratges alcohòlics que solen poblar les festes ha fet que molts amfitrions tirin mà del fons d'armari (del moble-bar), a la recerca d'aquelles ampolles amb licors estranys que van arribar a casa en algun lot nadalenc de l'època gloriosa. He fet una petita enquesta i estic en condicions d'assegurar que aquestes festes han reaparegut ampolles que esperaven el seu torn des dels anys setanta del segle passat, just abans de la crisi del petroli. Ampolles que van sobreviure, pel seu aspecte intimidatori, les crisis posteriors, que potser van estar a punt de ser consumides en algun moment dels anys noranta, però que havien arribat en plenitud (o gairebé) fins a aquest moment. Però avui, a les beceroles d'aquesta segona dècada del segle XXI, surten de l'armari per calmar la set de tantes goles angoixades. Heroiques ampolles de Chartreuse, verd i groc, de Calisay (ai, ai, ai), dosis massives d'Aromes de Montserrat, ampolles de Melody, Fernet Branca, Anís del Mono, Pelinkovac o Becherovka, receptacles dissemblants de Slivovitz, Limoncello, Pacharán, Licor 43, Kalhua o Malibú... Per no parlar de les pirates, com la crema de whisky Baylas, imitació burda de Baileys, o fins i tot licors d'acudit, com el mític Cualquier Cosa, de 28 graus, etiquetat a Badalona per Bodegas y destilerías Agustín Bofill...

Tots aquests beuratges, i d'altres igual d'empastifats que molts lectors teniu ara mateix al cap (o al sistema circulatori) han retornat a les nostres sobretaules aquest Nadal 2011 després de molts anys d'absència, en un exercici de nostàlgia líquida de conseqüències imprevisibles. Perquè els soferts comensals no hem deixat de beure. Ans al contrari. Ja sabem que l'alcohol no només és trampolí sinó també refugi i, esclar, totes les previsions econòmiques conviden a buscar refugis. El problema és que aquestes barreges líquides provoquen mals de ventre i unes ventositats que empudeguen l'ambient. Però el problema major és que després d'aquestes ampolles estrafolàries ja no en queden d'altres. I el pet, llavors, pot ser colossal.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 27 de desembre de 2011

Quanta raó, el cardenal Rouco

2012-01-04T19:48:00.000+01:00

Arran del cas Urdangarín, hem assistit a una acusació molt greu en contra d’ell per part del seu sogre, el rei Joan Carles. Per boca de Rafael Spottorno, cap de la Casa del Rei, sabem que el gendre ha tingut conductes poc exemplars. Dit així, algú podria interpretar que Urdangarín sortia algunes nits disfressat de dona, maquillat i amb perruca, i portava una doble vida. Però una acusació com aquesta provinent de la Casa del Rei vol dir, clar i castellà, que Urdangarín ha comès uns quants delictes. Sembla que econòmics i no de sang.

Com va apuntar Joan B. Culla a El matí de Catalunya Ràdio, ¿quina mena de sogre és aquest que no protegeix la filla i el gendre amb totes les armes de què disposa (encara que en el seu cas esmentar les armes és delicat)? No hauria pogut callar i mirar cap a la Sierra del Guadarrama? Entre sogres i gendres, la roba bruta es renta a casa.

Quin avi és aquest que contribueix que els seus néts (els petits Juan, Pablo, Miguel i Irene) algun dia hagin de visitar son pare en un locutori carcerari? Quin pare permet que la seva filla tard o d’hora hagi de recórrer a un vis-a-vis per fer ús del matrimoni? Quina cara faran tots plegats el 6 de gener, quan els néts vagin a la Zarzuela a recollir els regals deixats per Ses Majestats d’Orient (ells haurien subornat el jutge amb or, encens i mirra)? Així no hi ha manera de celebrar la Pasqua Militar. Si ja no pots confiar en els teus –que no et delataran, que et protegiran-, en qui has de confiar?

Quanta raó té el cardenal Rouco quan ens alerta de la pèrdua dels valors familiars. Ni els Borja s’haurien comportat així. Jo havia posat els ulls en la infanta Elena, ara que està per merèixer, però m’he refredat per por del meu futur sogre. Tinc unes quantes multes de trànsit sense pagar i em sabria greu que la Casa del Rei fes una roda de premsa per denunciar-me.

Enric Gomà, Ara, dimecres 4 de gener del 2012.

Il·lusions d’un mico, un lladre i un poble

2012-01-02T10:45:00.001+01:00

A hores d’ara ja ho sap tothom: l’últim personatge famós que s’ha mort l’any 2011 ha sigut la mona Chita, el ximpanzé que acompanyava Tarzan. En pocs dies van morir l’escriptor txec Václav Havel, el dictador nord-coreà Kim Jong-Il i després la mona Chita, i de sobte era com si la Mort ens expliqués la teoria de l’evolució, pas a pas, però fent marxa enrere. Les necrològiques de la Chita publicades als mitjans reconstruïen la seva vida de cine. En un article fins i tot hi apareixia una foto recent de l’animal, molt vellet, amb la barba canosa i els ulls humits, i tot plegat era una mica trist. Hi ha, a més, un detall que fa pensar: qui s’ha mort no és la Chita de pel·lícula, el personatge, sinó un dels últims micos que en va interpretar el paper. Perquè ens entenguem: és com si el dia que ens deixi Sean Connery, la notícia fos que s’ha mort James Bond.

Aquesta mena de confusions s’esdevenen perquè durant les festes de Nadal estem tous i som propensos al mite, especialment als mites de la nostra infantesa. Són dies en què tot es confabula per demostrar que viure és molt bonic, com en aquella pel·lícula de James Stewart que fan cada any, i n’hi ha molts que prefereixen el confort d’una mentida simpàtica. És una altra manera de seguir creient en els tres Reis d’Orient. El que no comptem és que sovint de la bondat a la tonteria només hi va un pas, un i prou.

L’actualitat ens ofereix cada dia algun exemple d’aquesta frontera tan prima, en què la realitat es confon amb la il·lusió. És el cas del lladre de l’Escala que, dies enrere, es va presentar davant els Mossos d’Esquadra com a culpable de set robatoris. Segons fonts policials, el delinqüent va explicar que es lliurava perquè a la presó menjaria calent, dormiria tou i «estaria més ben cuidat». ¿És un espavilat, el lladre, o un beneit? L’hi hauríem de preguntar d’aquí una temporada.

En la mateixa línia de preferir la condemna, hi ha la reacció del poble de Villar de Cañas, a la província de Conca. Divendres, quan el govern va comunicar-los que a partir d’ara serien el magatzem de residus radioactius d’Espanya, la majoria de veïns van sortir al carrer a celebrar-ho com si els hagués tocat la loteria. Santa innocència. Algú els ha fet creure que ara sortiran al mapamundi perquè tenen un cementiri nuclear. De moment, però, on sortiran és a la revista Der Spiegel , que descriu la seva alegria incomprensible amb aquella estupefacció tan alemanya de qui fa anys i anys que creu en l’ecologia.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de gener del 2012.

Llistes, oblits

2011-12-31T13:48:00.000+01:00

Aquests dies he pensat mésd’un cop en Georges Perec. A ell, que li agradaven tant les llistes, el segleXXI li hauria semblat un paradís, sobretot en aquesta època de l’any. D’ençà del’aparició d’internet, les llistes dels millors de l’any han proliferat demanera obsessiva. Els webs de difusió cultural i les xarxes socials les hanconvertit en una proposta de debat que obeeix sobretot a dues necessitats: vanbé per ordenar i simplificar l’excés d’informació, i funcionen com a declaracióde principis, especialment si són llistes personals.

Aquesta setmana també heestat pendent de les llistes que ha publicat El Periódico. Són la mena de jocs que m’agraden perquè sempre emdescobreixen alguna cosa que m’havia passat per alt. Les retallo i les guardod’un any per l’altre. He de confessar, tanmateix, que també m’agraden per una altraraó més particular: em fan sentir el privilegi de no haver d’estar a l’últimaen tot. Repasso els millors de l’any en cada art i penso en el que encara no hellegit, no he escoltat o no he vist d’anys anteriors.

Per tot plegat, ara no em pucestar de triar unes quantes coses que recordaré d’aquest any. El 2011 seràl’any en què vaig empassar-me les quatre temporades de la sèrie Breaking Bad: quina emoció creixent!Serà també l’any en què vaig escoltar per primer cop cançons de Destroyer, PonyBravo o Mariana Aydar, entre d’altres, i vaig recuperar Lloyd Cole. L’any enquè vaig riure amb El hombre de al lado,la pel·lícula dels argentins Cohn i Duprat, i amb el documental Public speaking, de Martin Scorsese,sobre l’opinadora Fran Lebowitz. Serà l’any en què Jonathan Franzen va publicarun gran article sobre Robinson Crusoe i David Foster Wallace. L’any en què vaigllegir una altra gran novel·la de Per Petterson (Cap a Sibèria) i van captivar-me els dietaris de Susan Sontag i MaxFrisch. L’any en què va morir el meu amic Félix Romeo i, per fer-lo viure denou, vaig rellegir els seus llibres: Discothèque,per exemple, que de sobte era una novel·la tan estranya com el mateix any de 2011.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de desembre del 2011.

Jo, Xita

2011-12-30T15:43:00.003+01:00

La mort recent de lamona Xita —o, més ben dit, d’un dels ximpanzès que havia fet el paper de Xita—m’ha fet pensar en un article de fa tres anys, sobre la seva autobiografia. Vetaquí.

El mercat de la no-ficció ha crescuten l’última dècada d’una manera increïble. Molt sovint es tracta de llibres de temporada,d’escassa qualitat, que aprofiten un fenomen televisiu o social. Però al mateixtemps neixen algunes idees brillants. El mercat anglosaxó, amb tots els seus excessos,és el que més es presta als experiments. Lasetmana passada, a Londres, vaig visitar la London Review Bookshop, unallibreria poc donada a les modes editorials. A la taula denovetats de no-ficció, em vaig fixar en una coberta curiosa: una foto d’unximpanzé amb la boca oberta, es podria dir que somrient. Asobre, el títol: Me Cheetah. An Autobiography. Vaig buscar el nom de l’autori lògicament no el vaig trobar. Vaig mirar els crèdits, però tampoc em vanajudar: al costat de la Cdel copyright, un sol nom: Cheetah. Si era unaautobiografia, em vaig dir, l’autor ha de ser per descomptat Xita –lacèlebre Xita de Tarzan–. Ple de curiositat, em vaig asseure enuna butaca a llegir.

Les solapes del llibre em van donarmés informació. Johnny Weismuller, l’actor que representava Tarzandels micos, va morir el 1984. Maureen O’Sullivan, o Jane, va morir el 1998. Peròresulta que el ximpanzé Xita continuaviu. Té 77 anys iestà retirat a Califòrnia. Vet aquí unaidea meravellosa. Escrites en primera persona, la mona Xitaexplica les seves memòries del Hollywood daurat dels anys 40. La cita queencapçala el llibre ens dóna el to. Són unes paraules de Marlene Dietrich: «Una estrella de cine no és exactament un ésser humà». L’estil de Xita és el d’aquells actors fanfarrons que s’ho han begut tot,divinitzats per la immortalitat del cine i que es refereixen als amics pelnom: Dick, Dean,Johnny, Lupe. També és el testimoni dels excessos inhumans (el capítol 8, per exemple,apareix suprimit per «raons legals») i una mica tristos de l’actor de segonafila, i funciona perquè Xita sap ser irònica ambella mateixa.

La idea de donar la paraula a unanimal no és nova. En el món dels primats, Toni Sala va donar veu a Floquet de Neual seu Goril·laBlanc, i ara mateix recordo duesnovel·les amb gossos que parlaven: Timbuctú, de Paul Auster, i Una vida degos, de Peter Mayle. El que és realment nou, i divertit, és que lesmemòries de Xita es reconeguin com a obra de no-ficció.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’octubre del 2008.

El paper de la primera dama

2011-12-28T11:06:00.002+01:00

Importada dels Estats Units, com tants altres prodigis i meravelles (el raspall de dents, el hula-hoop, l’evasió fiscal a les illes Caiman), la figura de la primera dama s’ha imposat amb tots els honors. L’esposa del president de la Generalitat s’ha fet un lloc principal en els nostres cors i les ràdios, com ahir El món a RAC1, periòdicament ens acosten a la vida quotidiana del president a través del seu mig cítric. Ara sabem que durant el dia gairebé no es veuen perquè tenen moltes activitats (ella s’ha il·lusionat a fer moltes coses) però que a la nit intenten dur una vida familiar normal (suposo que sopar amb safates davant del televisor i tacar la tapisseria –entenent aquests dues activitats com a simultànies i complementàries, per separat prenen un altre caire-).

En aquest món polític emotiu i sentimental en què vivim, la primera dama (sigui la que sigui) ens aporta aquelles dosis entranyables de vida domèstica, intimitat i caliu, imprescindibles per copsar el cantó humà del president –l’inhumà ja el coneixem per altres conductes-. Molts enyorem les mítiques entrevistes de la malaguanyada (en el sentit de difunta) Odette Pinto a Marta Ferrusola dels anys 90. Abans, Pinto anunciava als oients que els visitaria “la Senyora” (pronunciat en un to a mig camí de l’anunci de l’aparició imminent de la Mare de Déu del Roser i una notícia del No-Do sobre el Pazo de Meirás –sàpiguen els més joves que és una finca gallega-).

Com que es tracta d’una figura de gran utilitat i encert, és inexcusable l’oblit (sexista, i aquí la sang se’m revolta) dels primers cavallers (improviso el terme), com ara el marit il·lustre de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, al qual inexplicablement no conviden mai a cap ràdio. Només ell ens pot revelar com es troba la seva senyora i si a la nit intenten portar una vida familiar normal o què.

Enric Gomà, Ara, dimecres 28 de desembre del 2011.

Els somnis dels altres

2011-12-27T12:30:00.001+01:00

El divan de Freud

Entre els recursos literaris de què disposa un narrador, n’hi ha un que sovinteja i tanmateix, al meu entendre, sol comportar més problemes que avantatges. Em refereixo a les descripcions de somnis. Precisament pel seu caràcter eteri i poc subjecte a la versemblança, que fa de pont entre la realitat i l’inconscient, molts novel·listes confien en la narració d’un somni per fixar el temperament d’un personatge, per despertar-li dubtes morals o fins i tot per fer avançar l’acció que després el condicionarà. En la tradició clàssica, els somnis eren oracles que determinaven la voluntat del protagonista: Enees somia que Hèctor li aconsella que fugi de Troia. Segles després, aquest recurs fructifica en una línia que esborra les fronteres entre somni i realitat per explorar els límits de la percepció; Nerval va començar Aurélia (subtitulada “el somni de la vida”) amb aquesta frase: “El somni és una segona vida”.

Els lectors de Nabokov saben que Sigmund Freud és una de les seves bèsties negres. En més d’un pròleg s’hi refereix com al “bruixot de Viena” i al llibre de records Parla, memòria es burla de la seva fama tot referint-s’hi com a “Sigismond Lejoyeux, un aeronauta local” que infla “un enorme globus de color crema”. Segons explica el seu biògraf, Brian Boyd, Nabokov no tenia cap aversió per la psicologia, però no li agradaven les teories de Freud perquè les veia com un intent de reduir la individualitat a una llista de fórmules. Boyd ho explica així: “[Nabokov] creu en les circumstàncies imprevisibles per les quals existim, que no es poden deduir de cap generalització i, malgrat tot, s’ajusten a l’harmonia misteriosa i singular de cada ésser”. A primera vista, un somni forma part d’aquestes circumstàncies imprevisibles de cadascú, però les associacions inevitables que provoca després, quan esdevé narració (al servei de la psicoanàlisi), tendeixen a reduir l’horitzó, a provocar associacions fàcils, i donen la raó a Nabokov, com a mínim en el territori de la literatura.

La inclusió d’un somni en un relat mai no hauria de ser innocent, ni gratuïta. En la narrativa realista, però, el somni no és una segona vida, tal com volia Nerval, sinó que es descriu com un simulacre d’existència dins de la primera vida, una porta que vol obrir-se al no-res, i a més seguint les convencions del realisme. El problema és que gairebé mai ho aconsegueix: el somni narrat sovint resulta massa versemblant, massa estranyament lògic dins el context de la narració o, encara pitjor, massa premonitori. Vegem-ne un exemple: Quinn, el protagonista de La ciutat de vidre, de Paul Auster, busca un assassí i es perd en un laberint de senyals que, creu, la ciutat li va posant al davant. Com més detalls analitza, més perdut es troba, i la narració dels fets tradueix molt bé aquesta confusió mental. Així i tot, el narrador decideix que ha d’acabar un capítol amb aquestes paraules que no aporten res: “En el somni que va tenir —i que després oblidaria— es trobava a l’abocador del poble de la seva infància, furgant enmig d’una muntanya d’escombraries” (el parèntesi “després oblidaria”, a més, reforça absurdament la gratuïtat del somni).

Encara que no ens ho sembli, a la vida real la descripció amb paraules d’un somni ja és un reflex pàl·lid del somni de debò. Provem de capturar-lo abans no s’esvaeixi i connectem escenes per buscar-hi un sentit que s’entengui. En literatura, els somnis haurien de tenir un component més atzarós. El narrador podria deixar un espai en blanc en el text, per exemple, i que cadascú s’hi imaginés un somni propi —sorgit tal vegada de la lectura mateixa—, i sense que calgués verbalitzar-lo.

“Explica un somni i perdràs un lector”, va escriure Henry James. Potser el principal problema és que en el fons no volem conèixer els somnis dels altres, ni tan sols a la vida real. Els somnis vénen d’un lloc desconegut, inassolible per als altres, i transporten codis indesxifrables. Potser són una càrrega, els somnis dels altres, i no ens correspon perquè ens resulta impenetrable. Així és com ho explicava l’escriptora Joan Didion en una entrevista a The Paris Review: “Sovint volem explicar als altres el nostre somni, el nostre malson. Doncs bé, ningú vol escoltar els somnis dels altres, ja siguin bons o dolents: ningú vol anar pel món amb allò. L’escriptor sempre està entabanant el lector perquè escolti el seu somni”.

Jordi Puntí, L’Avenç, desembre del 2011.

Glissando?

2011-12-24T13:35:00.000+01:00

Glissando és un grup musical barceloní que ha anat fent via amb propostes de gran qualitat interpretades per la veu vellutada de Laia Vaqué. Ara celebra els seus deu anys d’activitat amb un disc magnífic de versions que es diu “Ermites, cançons i com somiar en meteorits roses”. Jo els vaig descobrir amb “Surplus”, un disc del 2003 que contenia perles dalinianes com ara “Colet a Nova Caledònia”. En llenguatge musical glissando, normalment en el plural italià glissandi, designa un desplaçament de to. O bé continu, en el pas d’una nota a una altra, com en aquelles steel guitars de so hawaiià, bé en un desplaçament accelerat que forma una escala cromàtica, de mig to en mig to. Els instruments de corda sense trasts, com el violí o el contrabaix, són els més adequats per a la pràctica dels glissandi, però les guitarres elèctriques permeten fer-ne tot estirant les cordes en plena execució. També alguns instruments de vent sense vàlvules el permeten. Mon avi tocava el trombó de vares en una jazz band vilanovina que es deia els Lucky Boys. En conservo unes quantes fotos en sèpia en les quals s’intueix el fascinant moviment del trombonista. Però fins que no vaig descobrir els Glissando no vaig saber que mon avi feia glissandi.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 22 de desembre de 2011

Cobrir-se de glòria

2011-12-24T13:34:00.000+01:00

Cada cop que intento explicar la naturalesa mutant del llenguatge em venen al cap un munt d'exemples tecnològics. Resulta senzill comprovar el canvi semàntic sofert per paraules com ara mòbil, servidor o single. Abans un mòbil era l'andròmina musical que entreté els nadons al bressol (o la motivació per delinquir o fins i tot una obra d'art com les de Calder). Avui és una d'aquestes navalles suïsses que duem a la butxaca per tenir, alhora, telèfon, càmera fotogràfica, filmadora, gravadora, màquina d'escriure, brúixola, altímetre i tantes altres coses innominades. Ni smartphone ni punyetes. En diem mòbil. El terme servidor, tan proper a la servilitat, encara ha quedat més desbordat per la terminologia empresarial. I d'aquell clixé isoacrònim SSS (su seguro servidor), tan popular al costat del SEUO (salvo error u omisión</CF>) hem passat a demanar un servidor segur per no quedar-nos sense correu electrònic. El cas del single és oposat. Tot i que encara s'editen discos en vinil, el concepte del disc senzill (per oposició al Long Play de llarga durada, els mítics elapés) ha deixat pas a l'ús del terme anglès single per designar els solters. Això sí, amb un cert poder adquisitiu, que si no són concos i no hi ha déu que els vulgui. La llista de mutacions semàntiques provocades pels canvis tecnològics seria interminable: ratolins, finestres, icones, acrònims mutants com PC... I no només són paraules aïllades. També hi ha un munt d'expressions que circulen foraviades pels pedregars de les novetats. La nostra parla va plena d'anacronismes tan deliciosos com pagar per la baixada de bandera (quan els taxímetres ja només porten botons), estirar de la cadena (quan la majoria de vàters tenen palanca o botonet) o sentir que la fatiga ens fon els ploms (mentre que a casa només ens salta el diferencial). La tecnologia, però, no és l'únic accelerador de partícules semàntiques. Tots els altres àmbits del llenguatge estan subjectes a aquesta deriva dels sentits.

Fins i tot els més impensats. Aquests dies hem escoltat pertot les blanques veus dels escolans de Montserrat acompanyant Josep Capdevila (és a dir, Sergio Dalma) en el tema central de la Marató de TV3: “Em dónes força”. Doncs bé, en un àmbit aparentment tan immutable com el montserratí el llenguatge verbal no deté la seva deriva, ni que sigui a la velocitat d'una llengua de glacera. Fa unes setmanes, arran de la visita del programa “Divendres” a Montserrat, el pare Bernabé Dalmau em va explicar el cas de la tercera lectura de la Vetlla Pasqual, relativa a l'episodi de la separació de les aigües. Fins fa pocs anys el preceptiu càntic de Moisès (Èxode, 15) feia “Cantem al Senyor, que s'ha cobert de glòria...” I, esclar, l'ús irònic de l'expressió cobrir-se de glòria n'ha decantat tant el sentit que ja és clarament negativa. Per entendre'ns, si ara algú diu que Mourinho s'ha cobert de glòria no vol dir pas que hagi guanyat cap títol, sinó que ha quedat ben retratat. Per això, amb bon criteri, els biblistes que vetllen pel sentit de les paraules de les Escriptures han canviat la versió catalana i ara el cant comença així: “Canto al Senyor, per la seva gran victòria...” la qual cosa ja allunya totalment el vers dels dominis de l'entrenador portuguès que abans esmentava, a tall d'exemple innocent. El pare Dalmau també recordava el sentit adherit que prenia en ple franquisme un fragment del Cant d'Isaïes. Concretament quan Josep d'Arimatea compra el llençol per embolicar el cos de Jesús. Els monjos de Montserrat cantaven el text amb veu ferma: “Per damunt de les nacions, el Senyor alçarà una senyera...”

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de desembre de 2011

L'assassí era l'escriptor

2011-12-24T13:32:00.000+01:00

De prejudicis tots n'anem plens, entre altres coses perquè tenim opinions sobre coses que coneixem parcialment. L'única manera de combatre les malvestats del fanatisme és posar en qüestió les nostres opinions més consolidades, encara que després de sotmetre-les a revisió tantes vegades com calgui acabem refermant-nos en la seva defensa. Els prejudicis individuals poden tenir moltes causes i una de les més flagrants és la generalització de fets particulars. Això és el que succeeix cada cop que analitzem un crim, per exemple, per mirar d'escatir si és el símptoma d'alguna malaltia social que pot afectar-nos a tots. Les conclusions a les quals arribem tenen molts números per transformar-se en les llavors de saludables prejudicis futurs. Passar del particular al general és inevitable. Tots generalitzem perquè ens ajuda a pensar el món com un tot. Els casos particulars ens provoquen un cert vertigen i per això busquem la manera de combatre'l amb generalitzacions que actuin d'ibuprofens i paracetamols. Centrem-nos en l'assassinat de Mor Diop i Samb Modou, que són els noms dels dos venedors ambulants senegalesos morts a trets fa una setmana a Florència. És un d'aquells casos, cada cop més comuns a Europa, que abans només vèiem reflectits als telefilms nord-americans. En poc temps, països com Noruega, Bèlgica o ara Itàlia han viscut massacres similars. En aquest cas l'assassí es va suïcidar en un aparcament subterrani després de matar dues persones i ferir-ne tres més. Es deia Gianluca Casseri i era un escriptor d'idees ultradretanes que havia publicat quatre obres: una novel·la, dos assajos i un llibre de no ficció. Els seus escrits permeten reconstruir-ne la ideologia amb un cert rigor. En llegeixo ressenyes en alguns blogs. Sul problema d'una Tradizione Europea (2010) és, potser, el més clar: un assaig breu sobre les arrels d'Europa en línia amb les idees del pensador feixista Julius Evola. Casseri ens vol fills del paganisme indoeuropeu, lluny del binomi que conformen el Cristianisme i la Il·lustració. L'altre assaig Dracula, il guerriero di Wotan (2000) explora el mite nòrdic a partir de lectures d'Eliade o Jung; la novel·la La chiave del caos (2010) transcorre en dos escenaris: la Viena de la Segona Guerra Mundial i la Praga del segle XVI; finalment, I protocolli del savio di Alessandria (2011) pretén rebatre la versió que Umberto Eco defensa sobre els protocols dels savis ancians de Sió a la seva novel·la Il Cimitero di Praga (2010). Queda clar que aquest és un cas atípic en el qual els investigadors disposaran d'un context amplíssim per establir el mòbil i el perfil psicològic de l'assassí. Pàgines i pàgines escrites per les mateixes mans que dispararen.

Què el va empènyer a cometre els crims? A Itàlia el debat enfronta els que ho consideren el cas aïllat d'un boig i els que l'anomenen el Breivik italià, en al·lusió a l'ultradretà noruec que va matar 77 persones el passat juliol. Els mitjans berlusconians trien l'opció A, sempre menys compromesa. Els d'esquerres parlen d'un clima general de xenofòbia i es decanten per l'opció B. Casseri militava al centre cultural ultradretà Casa Pound, dedicat al poeta Ezra Pound. Són tots els ultres assassins en potència? La història del segle XX ens demostra que els defensors de les idees feixistes de Julius Evola sempre es reserven el dret d'admissió al seu relat i no respecten la vida dels éssers diferents als quals bandegen. I el mateix passa amb els ultres d’esquerra, tal com han demostrat els estalinistes. Lamentablement, ni l'estudi ni la lectura ni la cultura no garanteixen la immunitat al fanatisme.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 de desembre de 2011

Volta al món i torna-hi

2011-12-24T13:29:00.000+01:00

Aquest vespre es presenta un llibre sobre el centenari de la Volta ciclista a Catalunya. L'acte se celebra al Saló de Plens del Consell Municipal de Sants-Montjuïc, atesa la vinculació de la Unió Esportiva Sants a la Volta. El llibre duu un títol inequívoc Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país (Cossetània) i l'autor és l'escriptor Rafael Vallbona, algú que no només vibra amb el ciclisme des del sofà sinó que el practica. En aquests últims anys, Vallbona s'ha dedicat a pedalar i fer-ne crònica, alhora que escrivia sobre les rutes més mítiques del Tour de França (De Donostia a Portbou, 2002) o del Giro d'Itàlia (Volta a les Dolomites i als Alps italians, 2007). Ara es concentra en una de les curses més antigues del món, només superada aquí per la Volta a Tarragona (1908). El Tour és de 1903, el Giro de 1909 i la primera Vuelta a España no es va celebrar fins a 1935. Per això el centenari de la Volta és un bon moment per mirar enrere i endavant, tal com fan els ciclistes cada cop que van escapats. El futur del ciclisme està enterbolit pel dopatge, però la seva èpica continua intacta i la seva plasticitat audiovisual l'ha projectat com un dels grans espectacles. El Tour n'és el cim i el repte actual és demostrar que hi ha vida més enllà del Tour. El món del ciclisme és modest i sacrificat. Les curses d'un dia mantenen un lligam amb les tradicions festives i les de tres setmanes han teixit un gènere que crida l'atenció dels espectadors. En l'entremig, les curses d'una setmana, com la Volta, malden per trobar el seu lloc. Poc o molt, tothom ha après a llegir relats que entrellacen esprints col·lectius i grans duels individuals contra el rellotge, l'alta muntanya i els repetjons, els escapats i els que van a roda, les desinflades històriques, els atacs inesperats, les caigudes i els grupets de consol que s'autoajuden per no arribar fora de control.

El ciclisme, gràcies a l'escriptura d'autors tot terreny com Vallbona o el periodista Xavier G. Luque, de narradors com Javier García Sánchez (autor de la celebrada novel·la El Alpe d'Huez) o l'oralitat de comentaristes tan ben informats com el periodista Carlos De Andrés o l'exciclista Perico Delgado, ha generat un llenguatge prou ric per relatar el munt de detalls que conflueixen en una cursa ciclista i la transformen en un esdeveniment capaç d'integrar apassionants accions esportives en un paisatge sovint poc conegut. El futur de les voltes ciclistes passa per les carreteres secundàries, les rutes menys conegudes i els indrets menys massificats. La famosa serp multicolor és un format ideal per posar el focus en la diversitat, tot evitant les vies ràpides, les rotondes horripilants i les grans superfícies que tendeixen a igualar-ho tot. Durant la República, mon pare va córrer la Volta a Catalunya dues vegades, sempre com a gregari del gran Marià Cañardo. Si no em va engalipar, un cop fins i tot va aconseguir acabar-la. De petit la seguíem junts amb passió, però els nostres favorits (en absència d'Eddy Merckx sempre anàvem amb l'equip Kas) mai no guanyaven. Recordo amb especial frustració la victòria de l'italià Franco Bitossi sobre Paco Galdós. L'any següent va guanyar Luis Ocaña, però nosaltres anàvem amb Txomin Perurena. Era l'època de noms com Gimondi, Thévenet, Zoetemelk o Roger de Vlaeminck. Al final, quan jo tenia deu anys, Perurena va aconseguir guanyar i vam anar-lo a veure. Mon pare em va enfundar un maillot groc del Kas i, després de molta espera, el gran Txomin Perurena em va firmar un autògraf al pit. Potser és l'única vegada que he pogut experimentar el que sent una groupie.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 de desembre de 2011

El nostre deure i la nostra salvació

2011-12-21T16:32:00.000+01:00

Que agradable travessar els parcs caminant només pel plaer d’amonestar els nens que hi juguen. Renyar-los perquè juguen a pilota o perquè no hi juguen, perquè fan xivarri o guarden silenci, perquè diuen paraulotes o fan servir eufemismes antiquats (aquell nen de vuit anys que exclama “Refumets! Fa un fred del caraina!”). Llegir la cartilla a algú és molt reconfortant i arribes a casa de més bon humor, més descansat. Si l’has escridassat, encara millor. Arribar a les mans està reservat només a uns quants afortunats.

Com l’altre dia Miquel Àngel Fraile, secretari general de la Confederació del Comerç, que ens va cantar les quaranta a l’informatiu El primer cafè de Ràdio Estel: “Hi ha un 82 % de ciutadans catalans que no han perdut la seva capacitat de compra d’una manera significativa i en canvi s’estan comportant amb una prudència que no és acceptable”. Fins ara tenia entès que comprar més o menys depenia de la llibertat individual de cadascú (anant bé, esclar), però m’equivocava: estalviar, no gastar perquè sí, portar una certa mesura en les despeses (i per tant defugir l’ostentació estúpida i el luxe sarnós), ha esdevingut inacceptable. Ja ho vaig sospitar el dia que a RAC1 el president Montilla ens va recomanar que ens canviéssim el cotxe per contribuir a l’economia. I, això ja és meu, la taula de surf, la cafetera exprés i l’ou de fusta del costurer. El moment exigeix heroismes i molts es comporten com uns covards menyspreables.

Però això s’ha d’acabar. Aviat els comerciants de vins ens increparan amb despit: “Pelacanyes, hauries de comprar més caixes de xampany!”. I les mestresses de les merceries reptaran les clientes: “Fes més punt de creu, gandula!”. En aquest ambient d’incentiu del consum tan exigent, encara s’hi afegiran les prostitutes –una activitat comercial, també-: “Com? Només un francès? Quin rata!”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de desembre del 2011.

T’estimo un ou, xurri, cari!

2011-12-20T09:52:00.001+01:00

Algun cop he vist una sèrie policíaca que fan a Antena 3 i es diu Miénteme. El protagonista és un psicòleg especialitzat en el llenguatge corporal —una mena de Sebastià Serrano, perquè ens entenguem— que soluciona els casos més complicats fixant-se sobretot en els gestos subtils i ganyotes que fan els detinguts durant l’interrogatori. Quan algú menteix, aixeca la cella dreta o se li eriça el pèl del clatell. Coses així. No sé si aquesta mena d’experts existeixen a la vida real, però l’altre dia pensava que el de la sèrie, si més no, hauria xalat de valent durant el judici del cas Gürtel.

Començant per la intervenció de l’expresident Francisco Camps , és clar. Quan entrava a la seu del Tribunal, rebut per amics i diputats del PP, lluïa un somriure confiat i el cap ben alt. En canvi, un cop l’interrogaven, el rostre se li havia tornat taciturn, sobretot quan declarava la seva innocència: «Sóc absolutament innocent», deia, i de sobte el que grinyolava era aquest adverbi, absolutament, com si li calgués fixar una inseguretat.

Les intervencions de Pablo Crespo i Francisco Correa van tenir encara menys glamur: anaven sense corbata, estaven més prims i espantats, i gairebé no van parlar. Pel que fa a Ricardo Costa , va negar que fos amic de Correa, però després va haver d’escoltar una gravació entre tots dos en què li deia amistosament «cabró». M’hauria agradat saber com el detectiu psicòleg interpretava el seu rostre greu i el detall de portar al canell un rellotge digital de plàstic.

De tota manera, qui més atrauria el detectiu psicòleg és Álvaro Pérez , més conegut com «el Bigotes», nebot d’ Andrés Pajares i, segons diuen, ell mateix un actor de recursos. Es va presentar al judici amb els cabells més llargs i amb una barba espessa que elimina l’efecte del bigoti que l’ha fet famós. Quina pena, quin error de càlcul, ara que ja tenia el personatge ben definit! És com si Groucho Marx o Charlot se l’haguessin afaitat al cim de les seves carreres. Hauria sigut més teatral i convincent si l’acusat hagués conservat el bigoti tal com era, ben pentinat, però no amb les puntes amunt, com un Dalí, sinó mirant avall en un gest de tristesa. Llavors, mentre escoltava la gravació de la policia en què Camps li deia allò de «te quiero un huevo» i «amiguito del alma», just la nit de Nadal del 2008, l’acusat s’hauria tocat les puntes del bigoti. Segur que el jurat ho hauria entès com un gest de confiança, absolutament innocent. Però ara potser ja és massa tard.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2011.

Harry, Mosley, Burley

2011-12-19T10:53:00.002+01:00

Harry.

El primer cas va ser el del príncep Enric: el 2005, va anar a una festa disfressat de sturmtruppe amb un braçal que portava una esvàstica ben vistosa. Al príncep, la seva entremaliadura devia continuar fent-li gràcia després d'haver-se convertit en un escàndol nacional, atès que –tot i que faltaven pocs dies per al Dia de Commemoració de l'Holocaust– no va demanar disculpes personalment, sinó a través d'un lacai de la casa reial.

Mosley.

El segon cas va ser el de Max Mosley, president de la Federació Internacional d'Automobilisme, que, el 2008, va organitzar una orgia sadomasoquista de temàtica nazi amb cinc prostitutes alemanyes (feien veure que gaudien dels plaers del dolor voluntari en un camp de concentració). Potser l'havia influït el record de son pare, Oswald, el fundador de la Unió Feixista Britànica que, el 1936, va celebrar les seves segones núpcies a la casa de Joseph Goebbels (Hitler va ser el convidat d'honor).

Burley.

El tercer cas ha sortit a la premsa anglesa aquesta mateixa setmana: el diputat Aidan Burley, considerat un de les joves promeses del Partit Conservador i amb un càrrec important al Ministeri de Transports, va assistir a un comiat de solter a Savoia, França, l'11 de desembre passat i no va protestar gens quan els convidats –amics seus tots ells– hi van fer diversos brindis al Tercer Reich i van acabar cridant, tots plegats: “Himmler! Himmler!” i “Eichmann! Eichmann!” (El solter que estaven acomiadant, un comptable llicenciat a la Universitat d'Oxford, portava un uniforme complet de les SS). Sembla que és força habitual, doncs, entre certs cercles de la classe alta anglesa, considerar que alguns dels criminals de guerra més notoris del segle XX no són sinó uns personatges hilarants amb què es pot fer tota mena de bromes pesades. No deu ser casualitat que aquesta mena de gent solen ser també uns euròfobs empedreïts, com aquells que han pressionat el primer ministre, David Cameron, perquè veti la UE (cosa que va fer el mateix dia que els amics del seu diputat xisclaven noms de nazis en un bar francès). La Gran Bretanya –Sarkozy ho ha deixat ben clar– és pràcticament non grata ara a Europa. I no pas, segurament, tan sols per raons econòmiques: al cap i a la fi, quin país membre de la UE veuria de bon ull un establishment britànic que inclou admiradors impunes dels instigadors de la Segona Guerra Mundial?

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/12/2011

Joia, Gaudi, Tortura

2011-12-19T10:51:00.002+01:00

Joia.

S'acosta Nadal i, un cop més, els centres comercials s'omplen de gom a gom i, en plena crisi, de compradors frisosos; un cop més, als sopars i les festes d'empresa, els assalariats que normalment no beuen o que ho fan amb una moderació modèlica, es posen a mamar com si fossin mariners de permís; i, un cop més, arreu se sent la mateixa frase –recitada com si d'un parenostre es tractés– a fi i efecte que Nadal, en el fons, és només per als nens (sent-ne el subtext una cosa com ara: Nadal és un pal com una catedral però que val la pena passar per aquest calvari anyal perquè la canalla en pugui gaudir com cal).

Gaudi.

I perquè en gaudeixi al màxim, la quitxalla, li regalem joguines. Els nens, en la seva innocència, no saben d'on vénen aquestes joguines ni hi pensen gaire. Segurament, els astoraria o fins i tot els pertorbaria força si poguessin llegir un reportatge il·luminador sobre la provinença de les joguines en qüestió que acaba de sortir al diari dominical The Observer.

Tortura.

A la fàbrica Hung Hing, a la ciutat xinesa de Xenzen, per exemple, es fan joguines per a Disney, Lego i moltes altres marques. Els operaris –les famílies dels quals sovint viuen tan lluny que només es veuen un cop l'any– cobren 153 euros al mes (pagats habitualment amb un mes de retard) i durant les festes nadalenques són obligats a fer fins a 140 hores extres mensuals (cosa que els apuja el sou fins a 279 euros) i treballen des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, sis dies a la setmana amb màquines perilloses i sense protecció i han d'estar callats tota l'estona i si van al lavabo sense permís han de pagar una multa de 6 euros i dormen en lliteres en dormitoris col·lectius en què no hi ha aigua corrent a partir de les 10 de la nit. És a dir, algunes –moltes– de les joguines que omplen les cares de la nostra prole d'una joia tan inefable com fugissera han estat fetes per persones mortes de son que ni tan sols poden anar de ventre quan els dóna la gana, que viuen en una espècie de camp de concentració en què no guanyen prou diners ni per regalar les mateixes joguines que fabriquen als propis nens. Pel que fa als nostres, millor, potser, que no els expliquem tot això, si més no fins que descobreixin que els Reis no són els pares, sinó uns treballadors esclaus xinesos. Bones festes!

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/12/2011

Boira, Clarianes, Llum

2011-12-19T10:50:00.002+01:00

Boira.

Joschka Fischer, l'exministre d'Afers Estrangers d'Alemanya, té el costum de fer fúting al barri berlinès de Grunewald i a principis de novembre, mentre corria a través de la boira tardoral, va tenir una epifania política en què va veure, de cop i volta, un futur viable per a Europa. Segons la setmanal alemanya Der Spiegel, Fischer proposa una Federació Europea autèntica, en què el continent seria dotat d'un cos polític format per representants de tots els parlaments de tots els països que, junts, podrien prendre decisions que els afectessin a tots. Una mena d'Estats Units d'Europa, si es vol. Sempre segons Fischer, ha arribat l'hora d'unificar-nos de debò i de fer fora totes aquelles institucions europees que clarament no funcionen com cal: no és per res, diu, que la salvació de l'euro depèn de les xerrades darrere portes tancades de Merkel i Sarkozy, i no pas, en absolut, del Parlament ni del Consell ni de la Comissió europeus; una prova en podria ser que Barroso, el president d'aquest últim, s'ha tornat fantasmalment borrós.

Clarianes.

Ara bé, si el pla de Fischer tira endavant, caldria que els països europeus anòmals, o sigui, sense representació pròpia (repetim la lletania: Flandes, Escòcia, Catalunya i Euskadi), s'espavilessin si volen participar-hi. La primera a fer-ho, segurament, serà Escòcia: el referèndum que permetrà que els escocesos votin a favor d'un país independent (o com a mínim l'equivalent escocès del règim foral) tindrà lloc abans del 2015 (això és ‘inevitable', segons el diari londinenc The Guardian).

Llum.

La crisi actual –que està posant en qüestió tantes coses abans donades per descomptat, ‘Espanya' inclosa– podria ben bé ser el moment que aquells catalans que desitgin la independència (o, si més no, un concert econòmic que soni bé) deixessin d'anar amb seny de bèstia vella i comencessin a actuar més aviat amb rauxa de bèstia arraconada. És cert que, a poc a poc, els europeus comencen a assabentar-se d'on som al mapa: per exemple, actualment el mateix Guardian ofereix als seus lectors unes vacances a ‘the historic principality of Catalonia' que es troba, diu, al ‘racó nord-est de la península ibèrica' i ‘s'estén fins a l'antic comtat del Rosselló'. Encara no saben, però, ni la meitat de la pel·lícula. No dec ser l'únic que pensa que ara sí que ens toca estrenar-la sencera.

Matthew Tree, El Punt Avui, 04/12/2011

Emergency Ward 13

2011-12-19T10:48:00.000+01:00

In the last four months I have spent more time that I would have wished sitting in London's St Thomas' Hospital and Barcelona's Hospital Sant Pau (the former because my mother is not at all well, and the second, for my own health). In both I have had oodles of opportunities to watch the nurses, doctors and orderlies going about their respective businesses and upon seeing their professionalism in the face of often exasperating situations and their patience in the face of even more exasperating patients, I found myself filling up with unadulterated admiration for them all. Both St Thomas' and Sant Pau – like all other public hospitals - are wincing from the financial pinch put on them, in this case, by the governments of Britain and Catalonia. In St Thomas', the nurses are being shunted from ward to ward in an impossible attempt to make up for an omnipresent staff shortage; and Sant Pau, whose funding couldn't have been more slashed if they'd put a Hollywood pirate on the job, has now been draped by its staff in so many furious protest banners it looks like a scrubbed version of the Plaça Catalunya when the Indignant Ones were still permitted to roost there. In short, how can it be that the hospitals, of all institutions, are getting it in the neck? If governments need to reduce public spending, let them start by retiring all those glum functionaries whose only real function seems to be telling us they can't help us because we haven't brought the right documents; let there be cutbacks on official vehicles, police accessories, tourist offices, roadworks... Let culture itself be cut, if needs be, if only those responsible would keep their scissor-laden hands off the hospitals, those irreplaceable places that usher most of us into this life and usher most of us out of it, once their admirable doctors and nurses can do no more for our health. So go on, you miserly, shilly-shallying hams who apparently represent us in Westminster and the Plaça Sant Jaume, get into the Christmas spirit for once, and surprise us pleasantly. Just this once.

Matthew Tree, Catalonia Today, desembre de 2011

Poder, Simpatia, Eleccions

2011-12-19T10:47:00.000+01:00

Poder.

El 1998, el sociòleg nord-americà Dacher Keltner va fer un experiment ja famós amb alguns dels seus estudiants de la Universitat de Berkeley, en què investigava els efectes del poder sobre les persones que en gaudien. Va demanar als membres d'un club estudiantil que inventessin sobrenoms divertits per als seus companys; va resultar que els estudiants que tenien posicions de poder dins la jerarquia del club s'empescaven noms despectius i humiliants per als socis ordinaris, mentre que aquests, per contrast, es limitaven a inventar-ne de graciosos però no pas ofensius per a tots els membres, incloent-hi els poderosos. Una prova més, sembla, que el vell adagi de l'historiador britànic John Dalberg-Acton –“el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament” (1887)– continua sent vigent.

Simpatia.

Ara bé, uns experiments portats a terme el mes d'agost d'aquest any a la Universitat de Toronto han demostrat que potser no ho és tant, atès que van descobrir que si una persona empàtica i altruista accedeix a una posició de poder actuarà d'una manera altruista i empàtica en benefici de tots els seus súbdits. Un dels participants en l'experiment ho resumeix així: “Si el poderós és simpàtic, farà servir el seu poder d'una manera simpàtica.”

Eleccions.

Quina llàstima, doncs, que els ciutadans gairebé mai no votem per candidats simpàtics, i encara menys altruistes. Ans al contrari, sovint votem per polítics arrogants i autoritaris que són incapaços d'entendre les inquietuds de bona part dels habitants dels estats que regeixen, com s'ha demostrat any rere any a estat rere estat (l'espanyol inclòs, com acabem de veure). La raó per això, tal com demostra un altre experiment que es va fer el 2009 a la Universitat de Stanford, és que els polítics –sent com solen ser narcisistes (la Universitat d'Amsterdam, per cert, està a punt de publicar els resultats d'una investigació que ho comprova)– són experts a donar una impressió de confiança, fermesa i empatia, sense tenir cap d'aquestes característiques de debò. És a dir, cada cop que votem, solem fer-ho atrets no per la fusta, sinó el vernís, com si diguéssim. Havent dit això, sí que existeixen polítics simpàtics que realment volen estar al servei dels qui els voten. A Catalunya, en conec un en concret. Sí, es tracta d'una endevinalla.

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/11/2011

Cremades, Assassinats, Proves

2011-12-19T10:45:00.000+01:00

Cremades.

A finals de l'any passat, segons la revista mèdicaEndoscopy, una dona de 47 anys va ingressar en una clínica nord-americana amb un “dolor rectal intens”. Se li va tractar amb els medicaments corresponents i al cap d'una setmana llarga de defecacions martiritzadores, va poder tornar a la vida normal. La dona s'havia administrat un ènema de cafè, un remei per a fetges “bruts” recomanat, sempre segons Endoscopy, per cada vegada més metges de medicina alternativa, que, pel que es veu, no expliquen pas als seus pacients que cal esperar fins que el cafè es refredi, perquè si s'aboquen una tassa fumejant de Nespresso a l'anus, se'l cremaran. Casos com el de la dona esmentada són proves fefaents, això sí, de la fe immensa que tanta gent té en la medicina dita natural.

Assassinats.

Una fe que l'octubre passat, tal com va informar aquest diari, va tenir conseqüències mortals per a un nen italià de tres anys. Entestats a fer servir només remeis homeopàtics, Marcello i Giovanna Monsellato van permetre que el seu fill morís d'una pneumònia bronquial. L'última cosa que li van donar abans de trucar a una ambulància va ser una tassa de te de fonoll, que encara devia estar paint mentre s'acostava la Parca. (Només cal posar les paraules death i homeopathy a Google per descobrir que cada any, arreu del món, hi ha desenes de nens que moren perquè els seus progenitors es neguen a tractar-los amb fàrmacs convencionals.)

Proves.

Fa massa temps que l'homeopatia i altres fraus mèdics gaudeixen d'una impunitat extraordinària, a Catalunya i arreu. Vinga detenir africans que venen bosses de marca falses, però ningú, que jo sàpiga, ha estat arrestat per vendre píndoles de sucre –a preus desorbitats– com a medicines. Una enganyifa exposada amb un entusiasme deliciós a l'última novel·la de la Teresa Solana, L'hora zen, que culmina amb l'assassinat del director d'un centre de medicina natural. Entre els molts punts d'inflexió de la trama, s'hi ha colat força informació sobre la pseudociència en general i l'homeopatia en particular. Una lectura molt recomanada, sobretot a aquells lectors que o bé persisteixen a péixer els seus fills amb medicaments lliures d'ingredients actius, o bé encara no han entès, posem per cas, que el cafè s'ha de prendre exclusivament per la via oral.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/11/2011

Potes, Pífies, Planxes

2011-12-19T10:43:00.000+01:00

Potes.

Fa uns anys, una amiga meva, metgessa, en trobar-se a l'ascensor amb una veïna que havia acabat de tenir un avortament involuntari, li va dir, per consolar-la: “Aquestes coses passen molt sovint; bé, també ho hauries de saber, ets veterinària, oi?”. Les ficades de pota solen ser tan desconcertants per als qui les perpetren com per a les diguem-ne víctimes.

Pífies.

En un capítol conegut d'Hotel Fawlty –la sèrie de comèdia més que mítica dels anys setanta– una parella nord-americana arriba tard a l'hotel en qüestió; ells no saben que el xef ja ha marxat i ofereixen diners al propietari, Basil Fawlty, perquè convenci aquest xef inexistent que els faci un bon sopar; Basil s'embutxaca la virolla i tot seguit corre cap a la cuina per fer de xef ell tot sol; com que no sap preparar l'amanida Waldorf que li han demanat –no sap ni què és– dóna la culpa al suposat xef fins al punt de mostrar a la parella ja empipadíssima una suposada carta en què aquest cuiner absent demana disculpes: “Assumeixo tota la responsabilitat del merder esgarrifós d'aquest vespre; si hagués fet cas del senyor Fawlty res de tot això mai no hauria passat.” Quan els que fiquen la pota intenten arreglar-ho, la situació sol empitjorar.

Planxes.

Que sembla que és l'estratègia adoptada per cert prohom de l'Espanya monolingüe que va fer planxa fa una setmana tot bromejant sobre bombardejos; un cop avisat que havia comès un error, va demanar-ne disculpes tot espifiant-la encara més en insinuar, a RAC 1, que hi ha bombardejos i bombardejos i que els que patia Barcelona eren de segona categoria (per bé que els dels franquistes, sense anar més lluny, van matar-hi 4.736 persones); ara, és clar, caldria que demanés disculpes per aquesta disculpa, unes disculpes que segurament també seran una altra pífia, que requerirà unes noves disculpes al seu torn i així successivament, en una cadena fawltyesca sense fi... Encara més: cada cop que el prohom esmentat fica els peus a la galleda, revela que no cal que hi hagi fronteres oficials per constatar que existeix un abisme infranquejable entre Catalunya i el país contigu. Una mostra perfecta del que els nord-americans en diuen un Kinsley gaffe, en homenatge a una frase que el periodista Michael Kinsley va amollar el 1984: “La ficada de pota autèntica és quan un polític diu la veritat sense voler.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 06/11/2011

Animals, Criatures, Bèsties

2011-12-19T10:41:00.002+01:00

Animals.

A més de dedicar desenes de pàgines a cert dictador linxat i als polítics euroescèptics que somien amb una Bretanya dita gran, aïllada del continent que té a la cantonada, la premsa anglesa, aquest setmana, també ha parlat força d'un tal Bob Lambert. Fa vint anys, Lambert era un membre de la Special Branch (la policia política, com si diguéssim, de Scotland Yard). Als anys vuitanta, es va infiltrar al Front per l'Alliberament dels Animals (ALF), una organització clandestina, considerada, pels de la Special Branch, la segona organització terrorista del país després de l'IRA.

Criatures.

L'ALF –alguns membres del qual vaig arribar a conèixer sense sentir cap necessitat de delatar-los– es dedicava a l'acció directa, tot renunciant a la violència contra persones però no pas a la propietat: compost de grups autònoms i sense líders, els seus afiliats entraven de nit a laboratoris que experimentaven amb animals vius i els portaven a llocs segurs. Van començar el 1976, a Anglaterra, tot alliberant uns gossos utilitzats en experiments sobre el tabac i el càncer. A partir del 1980, sabotejaven les caces de guineu. El 1987, ja més radicalitzats, van col·locar tres bombes incendiàries en unes botigues que venien productes de pell. Després d'haver delatat els responsables d'aquests atemptats, Lambert els va visitar a la presó, sense que ningú sospités que treballava per a la policia. Si el cas de Lambert ha sortit a la llum del dia és perquè la seva ex-xicota acaba de descobrir que el seu amant d'antany –que li havia professat un amor aparentment sincer– no era sinó un poli que dormia amb ella per reforçar el seu perfil de personanormal dins l'ALF (que no es fiava gaire de nouvinguts solters). Sentint-se utilitzada, ha posat el crit al cel.

Bèsties.

Lambert ha explicat que quan li va tocar acabar amb la seva doble vida, va dir a l'amada que havia de fugir a l'estranger per evitar ser detingut per la Special Branch. Tot seguit, va agafar un avió cap a València, ciutat des de la qual va enviar una carta llarga a aquesta dona enamoradíssima, dient que la relació no podia continuar ja que ella “mereixia algú millor”. Així mateix, durant un moment, el delator es va delatar: aquestes devien ser les úniques paraules honestes que ella va sentir en boca d'ell durant els divuit mesos que van estar junts.

Matthew Tree, El Punt Avui, 30/10/2011

Bye, Bye, Bullshit

2011-12-19T10:38:00.000+01:00

On the 25th of September, in the Monumental bullring, and for the last time in Catalonia, six bulls were stabbed to death for purposes of entertainment. As foreign journalists - including the Spanish ones - have given confusing accounts of the whys and wherefores of the ban, it is maybe worth remembering that the whole thing started as a simple collection of signatures organised by a politically non-aligned NGO calle Prou ('Enough'). Under Catalan law, if a minimum of 50.000 signatures concerning any proposal whatsoever can be garnered within 120 days, that proposal must, perforce, be debated and voted on in the Catalan Parliament. Prou got over 180.000 signatures in the allotted time. On July 28th, 2010, the bullfighting ban was duly approved by parliament, by 68 votes to 55. Although the defenders of this fancy form of slaughter loudly accused its opponents of being motivated by selfish (Catalan) nationalism, the latter - whatever their ulterior motives - stuck to their humanitarian guns and insisted that this was not a nationalist issue but an animal rights one. Whereas the pro-bullfight lobby, oddly enough, insisted that the corridas were part of the Spanish national patrimony, that they represented Spanish national culture, and that as Catalonia was part of Spain, it too had to share in this Spanish cultural tradition. Surely only the wilfully deaf could deny that such arguments do sound, well, nationalist. (Not for nothing did the owners of the Monumental raise a Spanish flag over the building, weeks before the final bullfight). Both the pro and anti bullfight lobbies in parliament acknowledged that bullfighting had, historically, been popular in Catalonia (in 1833, half Barcelona was set alight by citizens enraged by a mediocre bullfight). The received wisdom is that it took Franco's enthuasiastic endorsement of the spectacle, post-1939, to put most Catalans off it for good. In fact, it seems that bullfighting was under attack in Catalonia long before that: in his memoirs of his life as a tramp and petty thief in France ('Camins de França') the writer and politician Joan Puig i Ferreter describes an encounter with two young Frenchmen who, hearing he's from Barcelona, predictably go: "If you're Spanish, you must like bullfighting!" Puig continues: 'I explain to him that we Catalans are no friends to bullfighting, that Catalanism is opposed to them, and that bullfighting is just one of the many plagues that come from backward Spain'. The year this encounter took place? 1903. 108 years later, attendance at the Monumental had dwindled to a few busloads of tourists wheeled in to fill about a quarter of the stadium in the summer season. The parliamentary ban, in other words, was simply the last nail in bullfighting's already sealed coffin.

Matthew Tree, Catalonia Today, novembre de 2011

Canvis, Divises, Valors

2011-12-19T10:35:00.002+01:00

Canvis.

El dimecres passat bona part dels diaris del món (aquest inclòs) van dedicar més d'una pàgina i més de dues a l'intercanvi entre el soldat israelià Guilad Shalit –que s'assembla, per cert, a un jove Antoni Bassas– i uns centenars de presos palestins. Elpremier israelià (potser per fer minvar la influència creixent de l'Autoritat Palestina) acaba de fer una concessió excepcional a Hamas, tot i que Netanyahu no reconeix aquesta organització (que ha matat més de 500 israelians des de l'any 2000); Hamas, per la seva banda, acaba d'arribar a un acord amb un país l'existència del qual sempre ha negat i el territori del qual mai no ha deixat d'atacar, malgrat les conseqüències sovint devastadores.

Divises.

Potser Hamas ha volgut aquest acord per augmentar la seva popularitat a Gaza, on només un 23% dels residents, segons la revista Time, li donen suport, atès que la seva promesa d'eradicar la corrupció del govern anterior, de l'ANP, no s'ha complert: es veu que els ciutadans que tenen bones connexions amb membres del règim són premiats amb llocs de treball i altres avantatges (una recepcionista a la Universitat de Gaza diu que durant 8 anys ha estat a la llista d'espera pels vols a la Meca pagats pel govern, però coneix persones diguem-ne endollades que hi han anat cada any). En una zona en què el 50% de la població està a l'atur –com a resultat del bloqueig israelià, però també, segons un exvice-ministre de Hamas, de la incompetència econòmica del seu partit– l'estructura administrativa es manté gràcies a subvencions mensuals provinents de l'Iran i Síria.

Valors.

Per greu que sigui el conflicte araboisraelià, com a mínim ha rebut molta més atenció que els horrors que durant dècades han estat el pa de cada dia als països contigus (si més no, fins que les poblacions afectades ens en van assabentar aquesta primavera). A l'escorxador tancat regit de Damasc estant, per exemple, l'exèrcit sirià ha assassinat 3.604 civils en els últims 8 mesos i ara –segons The Guardian– està escorcollant els hospitals del país per tal de segrestar-ne qualsevol dissident ferit. Potser no estaria de més parlar-ne una mica més, no fos cas que els nostres fills o néts ens acusin de fer l'orni, que és el que van fer la generació dels meus avis quan les atrocitats de Franco; o la dels meus pares quan la Xoà, posem per cas.

Matthew Tree, El Punt Avui, 23/10/2011

Poma, Gavardina, Tavella

2011-12-19T10:33:00.000+01:00

Poma. El 1993, no sabia res d'informàtica i si el primer ordinador que vaig comprar va ser un Macintosh, no era perquè preferia OS7 a Windows 3.1, sinó que no volia donar les meves pessetes d'aleshores a Bill Gates, per pagat d'ell mateix, per ricatxo i plagiari ordinari (el 1996, per cert, Gates va treure un llibre sobre el futur de la informàtica que ni tan sols esmentava internet). Ara bé, en explorar les meravelles, o així em semblaven, del meu Classic II, encara no sabia qui era Steve Jobs –el cofundador d'Apple que havia intuït el potencial del ratolí i la interfície gràfica ja el 1979– segurament perquè feia vuit anys que havia estat expulsat de la pròpia empresa pels directors (tot seguit, va fundar Next, on es van desenvolupar els prototips del que serien els sistemes operatius actuals d'Apple).

Gavardina. Val a dir que aleshores, els que sí que sabien d'informàtica em deien –sovint sense poder reprimir un rictus sorneguer– que Apple estava condemnat a desaparèixer, que el sistema tancat que feia servir era una aposta suïcida, etcètera. De fet, el 1993, a Barcelona, només hi havia tres botigues que venien Macs, una de les quals va fer fallida l'any següent. Cop rere cop, la gent s'horroritzava quan els explicava que feia servir un Mac, atès que era –segons afirmaven, no sempre amb raó– incompatible amb els ordinadors normals. En fi, tot Catalunya, pel que semblava, s'havia deixat seduir pels colors desentonats del programari de Microsoft.

Tavella. Ara que Apple –sobretot a partir del retorn de Jobs com a director en cap, el 1997– ha esdevingut l'empresa de més èxit del món sencer, ara que la vida s'ha tornat impensable sense Ipods, Iphones i Ipads, he hagut de resistir la temptació de dedicar botifarres diàries a tots aquells que fa 15 anys m'acusaven de pertànyer a una secta risible. Actuament treballo amb el meu quart Imac i us asseguro que en seure davant d'aquest objecte tan bell com fiable cada matí, ja en si mateix em fa venir ganes d'anar per feina. Diuen que Steve Jobs, que va morir el 5 d'octubre passat, era un perfeccionista de vegades insuportable el secret del qual era que –i manllevo la frase de l'últim número de la revista Time – “donava tanta o més importància al disseny que a la funcionalitat”. No dec ser l'únic usuari que no deixarà d'agrair-li-ho.

Matthew Tree, El Punt Avui,16/10/2011

El retrat de Dorian Guardiola

2011-12-19T09:45:00.000+01:00

Un hom desitjaria que els partits com el d’ahir no acabessin mai i, de fet, entre tots els elogis que m’agradaria dedicar a aquest Barça, escolliré la idea segons la qual aquest equip sempre juga el mateix partit. No és que tots els partits de l’equip de Guardiola s’assemblin, no. És que sempre és el mateix, en essència, i l’únic que va canviant és el rival. La forma de jugar no varia, ni la intensitat, ni les ganes de vèncer. Només canvien l’espai i el temps. Mirant-ho així, la vida seria un partit continu del Barça, un partit que es desenvolupa al cap dels aficionats durant tota la setmana, encara que només es manifesta físicament els dies que l’equip salta al camp i juga tan bé com sap.

Un filòsof potser ens diria que som al davant d’una idea platònica del futbol, i segur que un físic podria descriure més bé que nosaltres quina és la raó d’aquest efecte de partit continu, però jo l’associo a dues sensacions que el joc em transmet: que sembla fàcil i que sembla etern. Ahir, un cop acabat el partit, Puyol va afirmar: «Pot semblar que ha sigut fàcil, però no és així». En realitat, el patró de joc de Guardiola està pensat perquè les coses fàcils dominin, però al darrere s’hi amaga una maquinària de precisió molt complexa, aconseguida després d’hores i hores d’estudi. Cada jugador exemplifica amb el seu propi estil aquesta sensació de lleugeresa: des de Valdés, que la juga fàcil amb els peus, fins a Xavi, que sembla escollir sempre la passada més fàcil, o Messi, que fa fàcil el que és impossible. Així, tots.

La sensació que el Barça actual és un equip etern, immortal, se l’ha guanyat a pols. Cada títol afegit, cada rècord individual i col·lectiu, semblen un desafiament al pas del temps. Però cada vegada també, després de les celebracions, apareix la pregunta inevitable que ens fa humans: ¿Fins quan durarà tot això? Em sembla que Guardiola ja l’ha respost de mil maneres diferents, però totes han estat per despistar. En realitat, el secret de l’èxit d’aquest Barça és ell mateix, Guardiola himself.

Tinc un amic que acostuma a preocupar-se per l’estat físic de l’entrenador del Barça. Em diu: «¿T’hi has fixat? En quatre anys d’entrenador ha perdut tots els cabells, s’ha aprimat, té mals d’esquena. Es diria que és un ésser consumit… per la felicitat». Pensant-ho bé, jo crec que passa tot el contrari. Si l’aspecte de Guardiola sembla fer-se gran, és precisament perquè l’equip és etern. Podríem dir que som al davant del retrat de Dorian Gray, però en versió futbolística. En la novel·la d’ Oscar Wilde, el retrat envellia perquè Dorian Gray pogués continuar sent jove eternament. En aquest Barça, Guardiola ha construït un equip a la seva imatge i semblança. Passen els anys i l’equip continua jove com el primer dia, amb la mateixa ambició i la mateixa capacitat competitiva. És Dorian Guardiola qui paga la factura del desgast.

La novel·la d’ Oscar Wilde acabava malament, però Guardiola és molt jove i es lleva d’hora, molt d’hora, així que la seva salut aguantarà molts anys més. A mi em fa la impressió, a més a més, que el mateix míster blaugrana coneix quina és la seva medecina: la necessitat d’innovar, l’atreviment tàctic. Per exemple: l’aposta pel 3-4-3 –un sistema que segons Ramalho, entrenador del Santos, al Brasil seria vist com una cosa absurda– ja s’ha convertit en una opció real que serveix tant per vèncer el Reial Madrid com per guanyar el Mundial de Clubs. Guardiola obre camí. Visionari com és, qualsevol dia trobarà una raó per jugar amb dos defenses centrals i amb cinc migcampistes. Mascherano, comenci a escalfar.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2011.

Enric Barbat i el risc

2011-12-17T10:52:00.010+01:00

Fa temps que porto la cançó a l’iPod, però només l’escolto de tant en tant: és de l’any 1983, es diu Matinada i la canta Enric Barbat, el músic que va morir ara fa una setmana, als 68 anys. La cançó dura set minuts i 15 segons. Al principi, durant dos minuts i 32 segons, sembla una cançó instrumental, atmosfèrica i amb un aire de Jean-Michel Jarre. Però no. S’ha de seguir escoltant. Hi ha unes bases de caixa de ritmes, molt tecno, molt de l’època, fins i tot una mica new romantics, i per sobre va creixent un solo de guitarra elèctrica. De cop irromp una bateria electrònica i comença la veu mig esquerdada: “Com un despertar claríssim, / dins dels teus ulls transparents; / com un vent ple de rialles / despullant-te el pensament...”.

Aquests dies les cròniques expliquen que Enric Barbat formava part dels Setze Jutges, i que les seves lletres eren molt literàries, però jo el recordaré sobretot per aquesta cançó del seu disc Quatre, una raresa en el panorama musical català dels anys 80. El primer cop el vaig escoltar per la ràdio. Acabava de sortir, una emissora atrevida el va posar sencer i jo m’hi vaig quedar clavat. Des d’aleshores m’ha acompanyat en tots els formats, del vinil al compacte i després a l’MP3. M’agrada perquè s’hi entreveu una llibertat creativa fora del comú, d’algú que en aquells anys s’havia allunyat de la cançó catalana i alhora estava al cas del que es feia a Anglaterra.

Aquests dies se celebren 50 anys del primer recital dels Setze Jutges. Em sembla que el col·lectiu és un bon exemple dels destins canviants que porta la música. Alguns es van fer molt famosos; d’altres, com Enric Barbat, van fer una obra més pausada i al marge, potser amb més risc. Al panorama català sempre hi ha hagut grups d’aquests que “es van quedar pel camí”, gent com Suck Electrònic, New Buildings, Hidràulics Mai Tips o La Suerte Pezmáquina. A la memòria del meu iPod, tots fan companyia a la Matinada d’Enric Barbat.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de desembre del 2011.

Setciències?

2011-12-16T10:06:00.000+01:00

La primera vegada que em vaig demanar per quins set sous havien de ser set i no vuit les ciències que dominés un saberut em van venir al cap els estudis medievals. Set és la suma de les tres arts liberals del Trívium (Gramàtica, Dialèctica i Retòrica) i les quatre del Quadrívium (Aritmètica, Música, Geometria i Astronomia). Seran el trivi i el quadrivi l’origen etimològic del terme setciències? Resulta menys compromés explicar l’origen d’un topònim que hi ha als límits del meu barri d’Horta: Els Quinze. Se’n diu així perquè allà acabava el trajecte de tramvia que cobria el bitllet de quinze cèntims. La gent hi baixava i, per tal d’estalviar-se uns centimets, feia a peu l’últim tram fins a Horta (de gairebé dos quilòmetres). També sembla clar que la manera d’indicar un cert caos tot dient “Això sembla Can Seixanta” prové d’una fàbrica del Raval barceloní caracteritzada pel tarannà més aviat relaxat de propietaris i treballadors. No voldria pas semblar un setciències, però aquí només cal dominar l’aritmètica, perquè aital establiment ocupava els números 18, 20 i 22 del carrer de la Riereta, ben a prop de la seu actual del diari a Barcelona. Si en sumeu les xifres de seguida veureu d’on surt la xifra de Can Seixanta.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 15 de desembre de 2011.

Volen fraternitat?

2011-12-16T09:59:00.000+01:00

La fraternitat és germanor passada pel sedàs il·lustrat de la Revolució Francesa. Per això acompanya la llibertat i la igualtat en el lema revolucionari. Fer servir un terme com fraternitat (de frater, germà) per invocar les bones relacions socials implica creure en la presumpta concòrdia de les relacions entre germans. Un lloc comú que a finals del segle XVIII devia tenir sentit, però que ara no passa pel seu millor moment. Els despatxos dels notaris en van plens, de desmentits, sobretot en el moment suprem de la lectura d'un testament mínimament sucós. I no cal que parlem dels fills del rei, tampoc (em refereixo als del rei En Jaume, esclar, que es van haver de partir els territoris de la Corona d'Aragó). Tots coneixem històries miserables que han enfrontat germans per un piset, un apartament a la costa o una plaça de pàrking. Picabaralles lamentables que desmenteixen dos dels tres lemes revolucionaris. Però és que la fraternitat no només trontolla per culpa del patrimoni. També hi ha altres mètodes per mesurar-la entre éssers que no tenen ni cinc. Per exemple, en les donacions d'òrgans en viu. En el cas de la donació de ronyons, una de les que (encara) es gestiona des de l'administració catalana, les xifres són clares. Baixen entre germans i pugen entre parelles. Podríem comparar-ne l'índex amb les lleis de successions perquè il·lustren canvis socials. Es mantenen les donacions en trajecte vertical (de pares a fills i viceversa), però les horitzontals, entre gent de la mateixa generació, es desplacen. Hi ha més donacions per amor sexual i menys per amor fraternal. Per més que parlem de la crisi de la parella, hi ha més gent disposada a passar-li un ronyó al company de llit que no pas al company d'infància. La dada respon a un canvi del model familiar i a motius demogràfics. El nombre mitjà de germans cada cop és menor. Tenir-ne més de tres ja és un fet excepcional per a un europeu estàndar.

Potser per això la història dels germans Garofalo destaca tan poderosament. La família Garofalo és una clàssica nissaga siciliana de deu membres, tres germans i set germanes, que ha tingut un indesitjat protagonisme a la deprimida Itàlia de Mario Monti. L'últim diumenge de novembre una part de la família feia una costellada en un bosc proper al volcà Etna quan Guido Garofalo, de 45 anys, es va començar a trobar malament. El servei d'assistència hi va arribar en helicòpter, però ja no hi van ser a temps. Guido va morir d'un infart. Just llavors es va presentar el germà mitjà de 53 anys, Alberto Mario, i en veure que Guido havia mort es va posar a cridar amb la vehemència que adjudiquem als temperaments meridionals i, ai las, també va caure fulminat d'un altre infart. Per més que els serveis d'emergència, ja presents, van intentar reanimar-lo no hi va haver res a fer. Minuts després, el germà gran, Salvatore (57 anys) va patir un tercer infart mentre visitava la mare a l'hospital Garibaldi de Catània. Per fortuna, en aquest cas l'entorn hospitalari li va salvar la vida. Llegeixo a Il Giornale di Sicilia que els Garofalo gestionen una empresa que produeix oxigen per a usos terapèutics (que ja és el súmmum) a la localitat de Belpasso. I també que van trigar a comunicar les defuncions a la mare i una germana perquè presenten cardiopaties. En un video de l'enterrament, el padre Paolo Riccioli, que el va oficiar, destaca la fraternitat entre germans, que vivien, treballaven i han mort junts. I remata: “La morte è destino comune”, com qui diu que comú vol dir simultani. Doncs, saben què?: potser no caldria reivindicar-la tant, la fraternitat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 15 de desembre de 2011

La rima de Fuentealbilla

2011-12-16T09:58:00.000+01:00

Totes les viles del món tenen els seus personatges il·lustres. Algunes els dediquen carrers, places i estàtues. D'altres en reivindiquen la seva importància en qualsevol activitat humana: les arts, les ciències, les gestes militars o esportives... En casos extrems alguns d'aquests personatges il·lustres s'enfila orgullós al topònim (El Ferrol del Caudillo, Leningrad) fins que una relectura històrica fa que els seus compatriotes se n'avergonyeixin prou per rectificar i extirpar l'antropònim que la megalomania havia adherit al seu topònim: Ferrol, Sant Petersburg. Durant la segona meitat del segle XX la velocitat va ser la magnitud dominant, de manera que la vida es va accelerar en molts aspectes. També en el ritme de creació de personatges il·lustres. D'entre els nous expenedors d'herois potser el món de l'esport és el que més els ha relacionat amb el seu lloc d'origen. A Manacor, per posar un exemple innocent, hi han nascut un munt d'escriptors notables: Miquel Àngel Riera, Jaume Vidal Alcover, Guillem d'Efak, Gabriel Galmés, Maria Antònia Oliver... però molta gent només coneix Manacor per la fama internacional del tennista Rafa Nadal. En els esports individuals la vila natal gairebé esdevé una denominació d'origen. Ferrer és de Xàbia, Ferrero d'Ontinyent i Robredo d'Hostalric. També a la boxa la vila natal acompanyava molts noms. Urtain era de Cestona, a Guipúscoa, tot i que mon pare i els seus amics del Price l'anomenaven “el noi de Tona”. Quan per Tots Sants l'editorial Bromera em va convidar a la Fira de Cocentaina vaig haver de confessar-los que només coneixia la bella vila de la comarca del Comtat per un ciclista: el menut escalador del Kelme Vicent Belda. Bahamontes és de Toledo (l'àguila de Toledo, li deien), Poblet de Montcada i Reixac, Indurain de Villava i Contador de Pinto.

En els esports col·lectius aquesta presència toponímica no només no es dilueix sinó que de vegades encara brilla més. És el cas de Fuentealbilla, vila natal d'Iniesta, que fins i tot ha entrat en els circuits turístics de la culerada. Iniesta ha situat el seu poble al mapa i hi ha instal·lat els cellers del vi que porta el seu nom, en un exemple admirable d'intel·ligència per passar d'un camp (de futbol) a l'altre. Com que ara ho volem saber tot del millor Barça de la història, coneixem les viles natals de la majoria de jugadors d'aquest equip admirable. Sabem que Valdés és de L'Hospitalet, Xavi de Terrassa, Busquets de Badia, Cesc d'Arenys de Mar, Puyol de La Pobla de Segur... Com més petita és la localitat, més ens interessa. També sabem que Piqué és de Barcelona i Messi de Rosario, però ens delim per les històries de nens que surten de poblets molt petits. Ens agrada imaginar-los xutant pilotes entre quatre cases. La temporada passada, l'arribada del Guaje Villa a can Barça va semblar que situaria al mapa dels tresors culers el llogaret de Tuilla, pertanyent al municipi asturià de Langreo. Un lloc idíl·lic, homologable al Paniceiros de l'escriptor Xoan Bello i que, a més, rima amb Fuentealbilla. Però els enamoraments són imprevisibles i un altre mot rima sembla destinat a fer parella amb Fuentealbilla: no pas Tuilla sinó Tocopilla, la localitat natal d'Alexis Sánchez, conegut com “el Niño Maravilla”. Tocopilla, a la regió xilena d'Antofagasta, és una població molt més gran que Tuilla. Aquest estiu vaig tenir l'ocasió de visitar-la i la veritat és que no resulta una destinació gaire atractiva, a menys que t'interessin les centrals tèrmiques. Si, com a mi, ja us feia patir el rodolí entre Villa i Maravilla, ara que no ens facin triar entre Tuilla i Tocopilla.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 13 de desembre de 2011

Checklist i Checklost

2011-12-16T09:56:00.000+01:00

Els mètodes sempre han espantat els que s'omplen la boca amb la paraula llibertat. D'aquí l'encert absolut de Jordi Galceran a l'hora d'incloure la paraula mètode en el títol de la seva obra més exitosa, El mètode Grondholm, per indicar el seguit de limitacions que explora. En canvi, el mètode fascina les ments cartesianes i les propulsa cap a territoris més lliures. Sobretot quan els dubtes metodològics no els impedeixen de veure els boscos on habiten els seus anhels. Els detractors del mètode asseguren que la rutina és el refugi dels mediocres. Ho diuen amb mitja rialla, però són incapaços d'adonar-se de les rutines que ells mateixos menen. No saben ni que les tenen, els molt il·lusos, i aquesta feliç mancança sovint els fa veure transgressió allà on només hi ha ignorància. Jo era d'aquests quan als tretze anys me'n vaig anar a Irlanda en viatge d'estudis. A Portmarnock. Va ser un viatge iniciàtic en molts aspectes (potser en massa aspectes alhora), un dels quals relacionat amb un mètode que mai més no he abandonat. Resulta que, enmig del caos d'aquells quinze dies fora de casa, vaig perdre un jersei que m'havia fet l'àvia. Una rebeca (que en deia ella) d'estil Camacho. O així el recordo, perquè no en conservo cap imatge. L'any 1976 les càmeres dels mòbils eren una ficció futurista i la meva kodak instamàtic duia rodets de 24 fotos. La qüestió és que mai no el vaig posar a la maleta de tornada i la bronca a casa va ser monumental. Al final vaig jurar que, en el futur, faria una llista amb tot el que posava a la maleta. Ho vaig acceptar a contracor, pensant que acabava de signar una rendició ignominiosa que limitaria d'una manera insalvable la meva llibertat.

Però des d'aquell dia negre de 1976 no he deixat mai de fer llistes. Per viatjar i per moltes altres qüestions, pràctiques i inútils, amb finalitats confessables i inconfessables. Llistes de la compra i de tasques pendents, com tothom, però també llistes de mots monovocàlics com dificilíssim i indivisibilíssim o pentavocàlics com eufòria i ouaire, llistes de personatges que no sortiran a la novel·la que escric, llistes de jugadors del Barça que comencen per zeta, com Zaldúa, Zubizarreta o Zuviría. Per això, he saltat d'alegria quan he vist a les llibreries El mètode checklist (142 llistes imprescindibles per organitzar-te millor el dia a dia), de Natàlia Foguet i Martina Ros (labutxaca), un llibre de butxaca amb tapa dura (el que jo demanava irònicament, il·lús de mi, al rum-rum del dijous passat en comentar El llibre de l'any de Vicenç Pagès i Joan Mateu, un llibre de butxaca editat en un format que no cap a cap butxaca). Vagarejo per les 142 llistes d'El mètode checklist i hi trobo de tot, des d'una llista de trucs perquè la parella no t'enxampi quan li fots les banyes fins a què cal fer per no desesperar-se en una mudança (per si et falla la llista anterior, suposo, aquestes noies han pensat en tot). Hi ha llistes sobre moda, sexe, economia, esports... llistes per a solters, aparellats, famílies amb fills i animals de companyia, avis... Llistes llestes per ajudar tothom tothora. Pura autoajuda en format llista, sense la nosa insofrible de l'argumentació psicologista. La llista 104 duu per títol “Els imprescindibles en una maleta”. Consta de 24 elements, dels texans i les sandàlies de goma a les tovalloletes netejadores, i és prou completa. Però, benvolgudes Martina i Natàlia, us heu oblidat el jersei, de punt o de llana o de perlé. Ja em faig el càrrec que les àvies d'ara no deuen teixir jerseiets pels seus néts, però ¿és que la mítica rebequeta no seria el símbol màxim de l'autoajuda?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 12 de desembre de 2011

Joan Gaspart, català de l'any

2011-12-14T10:40:00.002+01:00

El contacte amb els grans homes ens ennobleix, com va evocar el porter retirat Andoni Zubizarreta per TV3 en referir-se a “el difunto Sócrates” (llàstima que aclarís que parlava del futbolista Sócrates, em va atraure la idea que a partir d’ara diguéssim “el difunt Aristòtil”, “el difunt Molière” i –aquest cas és més obert a interpretacions- “el difunt Jesucrist”). Per això no em perdo cap entrevista a Joan Gaspart, vicepresident de la Confederació Empresarial d’Hostaleria i expresident del Barça, la més alta dignitat a què pot arribar un home en aquest país (el càrrec de president de la Generalitat està reservat a persones d’ambició moderada).

Totes les respostes de Gaspart s’il·luminen entre elles. Com en aquesta entrevista a El món a RAC1 la setmana passada: “Els hotelers estem en contra de qualsevol taxa [ell deia tassa], de qualsevol impost” i també “Jo el que vull és guanyar ”. La primera declaració versava sobre la dita taxa turística (aquell impost que pagarien els turistes que pernocten, miccionen i esputen a la catalana terra –també sota les voltes de la Boqueria-). I la segona, sobre el Madrid-Barça. “Jo dissabte prefereixo jugar fatal, de vergonya, i guanyar”, va apuntar Gaspart, una actitud que dóna molta llum sobre alguns menús turístics que he tastat. Hi ha sospites fonamentades que algunes paelles estan patrocinades per l’Associació d’Estomatòlegs.

Enmig de la bacanal de retallades de sous i de serveis públics, és encomiable com els hotelers catalans es resisteixen amb dents i empastos a la taxa turística i protegeixen així els seus clients. No com els hotelers de Roma i París, on hi ha taxa turística, que són uns pixa-reixes i no es van partir la cara per nosaltres. Al revés dels coratjosos hotelers catalans, que abans es tallen les venes que permetre que aquella família austríaca pagui una mica més.

Enric Gomà, Ara, dimecres 14 de desembre del 2011.

Passatgers del temps perdut

2011-12-14T09:48:00.000+01:00

Fa un parell d’anys, quan es va publicar als Estats Units In other rooms, other wonders, de Daniyal Mueenuddin (traduït al castellà com El cuaderno invisible, a Mondadori), el llibre va aparèixer amb l’epígraf «novel·la de narracions». La informació intentava respondre un interrogant cada cop més habitual: ¿és una recull de contes o és una novel·la? De fet, si portem el debat fins a l’absurd, es podria dir que l’origen de la ficció és el relat oral i en el fons –començant per l’Odissea mateix– tota novel·la conté un recull d’episodis (o de contes) més o menys travats. Amb diferents graus, aquesta tendència es confirma en llibres recents i premiats com Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout (Edicions de 1984), o Que el món no pari de rodar, de Colum McCann (La Magrana). També és el cas d’El temps és un cabró, de Jennifer Egan, tot i que la impressió final és la d’haver llegit una novel·la complexa i brillant.

El llibre s’obre amb una cita de La recerca de Proust. Unes pàgines després surt l’emblemàtica cançó The Passenger: “I am the passenger and I ride and I ride and I ride”. La convivència de Proust i Iggy Pop pot ser una pista del que vindrà: una reflexió sobre el pas del temps, entre la vitalitat eterna de La Iguana i la contemplació melancòlica de Marcel. Jennifer Egan estructura la narració en 13 històries que giren a l’entorn d’un grup de persones. La xarxa de relacions pivota sobretot al voltant de Bennie Salazar, un productor musical d’èxit que de jove volia ser estrella del rock, i la seva secretària Sasha, que representa la mirada d’una generació posterior, més fràgil. De mica en mica coneixem els seus nòvios i amics, ideals i diners, bogeries, somnis, decepcions. Tots som actors secundaris de les vides dels altres, ve a dir-nos la novel·la.

L’aire de llibre de contes li dóna el fet que el narrador canvia amb cada capítol, igual que l’estil, el punt de vista, el lloc en què se situa l’acció –Nova York, Nàpols, Los Angeles, Kenya– o l’època: tan aviat som als anys 70 i al bell mig de l’escena musical de la Costa Oest, com ens trobem al 2020 en un món desèrtic i arrasat pel canvi climàtic. L’autora disfruta jugant amb els registres, des de la paròdia fins a la ciència-ficció. L’adolescent d’una història apareix després, tangencialment, com a adult divorciat en un altre capítol. Una relacions públiques d’èxit acaba anys després, en temps de penúries, treballant per un dictador... La ronda té mil combinacions. Egan és molt hàbil a l’hora de relacionar tots aquests elements i dotar-los de la intriga pròpia de tota vida. Tan bon punt entenem la mecànica narrativa, comencem a preocupar-nos pel que ha passat amb la gent que deixem enrere. De sobte ens importen perquè la manera de narrar el pas del temps ens els fa encara més atractius. Alguns fils se segueixen amb facilitat, però d’altres demanen concentració: són trames secundàries que avancen i es resolen amb una sola frase, 70 pàgines després.

Com tota bona novel·la, les indagacions sobre el temps vénen tant per la història com per la manera de narrar-la. Així, un dels capítols més curiosos se situa en un futur on els nens ja no escriuen, sinó que componen diapositives: el lector ha de desxifrar tota la informació a partir d’uns gràfics. Un altre recurs són les fugides cap al futur, en un sol paràgraf, per deixar-nos entreveure el destí dels personatges... Amb El temps és un cabró, guanyador del premi Pulitzer de ficció, Jennifer Egan ha aconseguit una festa literària, un d’aquells concerts en què descobreixes un grup nou i a l’instant saps que no podràs deixar d’escoltar-lo.

Ressenya d’El temps és un cabró, de Jennifer Egan. Trad. de Carles Miró. Edicions de 1984, 376 pàgs.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de desembre del 2011.

Vermeer, el nadó i el monument

2011-12-12T09:48:00.002+01:00

Anys enrere, a l’institut, una professora de filosofia ens va presentar aquest dilema. Estàs passejant per la riba d’un riu i de sobte veus que el corrent s’emporta avall un quadre de Vermeer —posem La noia de la perla— i un cistellet amb un nadó a dins que plora. Et pots llançar a l’aigua i rescatar l’un o l’altre. ¿Què salvaries? Tingues en compte que el Vermeer és autèntic, una joia, i no saps com serà el futur del nadó. Potser salvaries un Einstein, però també pot ser que amb els anys acabés sent un Hitler...

El debat va ser intens. Cadascú ha de trobar la seva resposta en els límits de l’ètica i l’estètica. Jo hi he tornat a pensar aquests dies, gràcies a la polèmica sobre els diners que costen les obres d’art encarregades per l’administració. El monument d’homenatge als castellers, d’Antoni Llena, i que ja es pot veure a la plaça de Sant Miquel, de Barcelona, ha costat 630.000 euros. Els 34 retrats de senadors i presidents del govern espanyol, que ha pintat Hernán Cortés per al Senat, han costat 417.000 euros.

Totes dues xifres són el que se’n diu una morterada, i en temps de crisi encara fan més mal efecte. No sembla ètic que els governants es gastin tants diners en obres d’art mentre les retallades escanyen els hospitals i hi ha gent que no arriba a final de mes. El problema és que aquest camí ens porta a la demagògia. Per la mateixa raó, més d’un diria que no cal dedicar ni un cèntim a la cultura, i després simplificaria l’ensenyament, i d’aquí a quatre dies tornaríem a vestir-nos amb pells d’animals i a pintar les coves amb escenes de caça.

Potser és més lògic plantejar-se si la inversió en cultura està justificada, si les obres d’art valen el que costen. En el cas del monument als castellers, un fenomen tan viu que no li calen homenatges, la peça fa 30 metres d’altura i hi ha molt d’acer. Tot i això, Antoni Llena ha aconseguit que sigui lleugera i hipnòtica per si mateixa. S’hi entreveuen les formes dels castells, però és perquè ho sabem. Si ens diuen que és un monument a l’ampolla de cava, o a la barretina, a la seva manera també funciona. En el cas dels 34 retrats de polítics, la presa de pèl és notable. Surt a 12 mil euros el retrat, poca broma, i l’estil és tradicional, pompós i monòton. A més, dubto molt que Aznar, Zapatero i companyia vagin posar quiets davant del pintor. No diré el meu fill, perquè no en tinc, però un retratista del capdavall de les Rambles els hauria fet més de pressa i per 50 euros la peça, IVA a part.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de desembre del 2011.

Barcelona al mirall

2011-12-10T21:14:00.000+01:00

L’any vinent ja farà dues dècades dels Jocs Olímpics a Barcelona. Arribarà el mes de juliol, recordarem on érem llavors, la tele ens en farà un resum i ens exclamarem de com passa el temps. Com sempre, algú remarcarà l’espectacular transformació de la ciutat. El cert, però, és que d’aleshores ençà –i sobretot durant l’última dècada– Barcelona no ha decidit quina mena de ciutat vol ser. Fa la impressió que fluctua entre dos models diferents. ¿Vol ser una ciutat oberta, cosmopolita, contradictòria i atenta a les novetats? ¿O prefereix el maquillatge diari, la bellesa de postal que atreu el turisme, la vida de façana i aparador de «la millor botiga del món»?

Durant aquests 20 anys, a grans trets, els alcaldes socialistes de Barcelona –Maragall, Clos, Hereu– ho han tingut clar i han afavorit un model de ciutat lliurada al turisme com a font d’ingressos, però cal reconèixer que alhora han sabut mantenir algunes institucions que els donaven esperit crític. És el cas del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La reflexió que el CCCB ha aportat sobre la naturalesa urbana de Barcelona al segle XXI ha fet de contrapunt: un diàleg nascut de la reflexió interior i en contacte amb altres megalòpolis, a través de les visions literàries, històriques, polítiques o urbanístiques, i projectades també cap al futur. La llista de convidats, exposicions, publicacions i xerrades n’és el gran llegat, i a més continua viva a través d’internet. La feina que hi han fet Josep Ramoneda i el seu equip, amb gent com Judit Carrera, Bashkim Shehu o Jordi Balló, entre molts altres, és més que notable.

Fa dies que s’espera el nomenament del nou director del CCCB. S’ha parlat d’uns quants noms propers a Convergència i Unió, igual que Ramoneda ho era al PSC. Sigui qui sigui l’escollit, caldria esperar que abans que res mantingui aquesta mirada crítica i avançada respecte del model de ciutat que proposi l’alcalde Xavier Trias.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de desembre del 2011.

Catxo?

2011-12-08T12:25:00.002+01:00

A Artesa de Segre encara recorden el joc del catxo. Era una mena de sorteig que barrejava els jocs de cartes i els números de tómbola. En comptes de números acolorits els jugadors adquirien cartes d’una baralla fins que algú en tenia tres del mateix coll o bé tres reis. Els guanyadors s’enduien torrons, moscatell o cava, que llavors encara anomenaven xampany. Lògicament, si et tocava alguna cosa al joc del catxo deies que havies catxat. Una expressió que avui no pots deixar anar enlloc de Ponent sense aixecar suspicàcies o rialletes, perquè el sentit del verb catxar que s’ha imposat és clarament sexual. Catxar a Ponent és com cardar a Olot, fins al punt que podríem parafrasejar el famós “qui no carda a Olot no carda enlloc” amb un “qui no catxa a Ponent no és intel·ligent”. Que el verb catxar pugui tenir una relació etimològica amb alguna cosa semblant a treure la rifa resulta d’una gran justícia poètica. Llàstima que catxo també vulgui dir “inclinat a terra, ajupit” i catxar “cedir sota la pressió d’un pes posat al damunt”. La prosa s’imposa encara més si un jove ponentí corre per Barcelona i sent com un catalanoparlant autòcton diu coses com ara “aquesta tia mola catxo”.

Màrius Serra. El Punt Avui. Suplement Cultura. Dijous, 8 de desembre de 2011

Ens toquen la butxaca

2011-12-08T12:24:00.002+01:00

Ja em faig el càrrec que la literalitat és patrimoni d'infants i ingenus, dos equips in-ins d'interès variable amb la samarreta dels quals no m'importa jugar de tant en tant. Els usuaris de qualsevol llengua tenim una tendència innegable a fer-la navegable, de manera que sovint en modifiquem el rumb. Aquesta és la naturalesa més íntima del llenguatge verbal: una joiosa incapacitat per fixar el sentit de les paraules, que són i seran elàstiques per més lexicògrafs que les defineixin i tribunals que les interpretin. Si volem que un missatge confegit amb lletres fixi del tot el seu sentit més val que ens dediquem a l'àlgebra, l'únic llenguatge que és lletrat i literal alhora. L'ambigüitat ens mareja però la tenim assumida des que aprenem a llegir i escriure, o abans i tot. Avui, diada de la Puríssima, és un bon moment per mirar de dir què entenem tots plegats per puresa. Feu-ne la prova. Feu-me cas. Interrompeu momentàniament la lectura d’ aquest article i demaneu a tres persones que tingueu a la vora què els suggereix la paraula “pura”. L'única possibilitat que teniu d'obtenir tres respostes idèntiques és que ara mateix sigueu a Costa Rica, un país on la gent (tica) se saluda pel carrer desitjant-se pura vida. Si no, ja us podeu calçar. De fet, la base de la literatura és la multiplicitat de lectures que permet un mateix text. Amb això vivim. Alguns fins i tot en vivim. Però l'elasticitat del llenguatge verbal té un límit, com tot, i més enllà d'aquest finisterre el sòl s'esberla sota els peus de la literalitat i el llenguatge figurat esdevé oxímoron. De vegades geogràfic, com quan assistim estupefactes a la deslocalització de la capital senegalesa per anomenar Dakar una cursa de motor que ja no se celebra a l'Àfrica sinó a Amèrica del Sud. Argüeixen raons de marca, però si el gran Mister Proper va passar a dir-se Don Limpio no veig per què el Dakar no pot passar a dir-se Atacama.

Aquesta setmana he topat amb un altre d'aquests fenòmens. M'ha caigut a les mans l'últim llibre de Vicenç Pagès, un recull d'articles literaris breus d'una gran finor que ressegueixen el pas del temps segons la tradició dels almanacs. El rerefons de tots els textos és una convincent reivindicació de la lectura i Pagès els ha volgut estructurar per estacions, il·lustrats magníficament pel pintor Joan Mateu de manera que conformen un llibre singular. Breviari, guia, almanac literari i capsa de bombons ben delicats. L'edició és acurada i les tipografies estan ben triades. La coberta, dissenyada per Begoña Berruezo, és bella en la seva austeritat, amb una sobrecoberta que ressalta el seu sensacional títol, en la línia semàntica d'alguns dels millors títols de Sergi Pàmies: El llibre de l'any. Un títol que se'n fot de la faramalla promocional que envolta alguns dels presumptes llibres de l'any des de la humil literalitat d'una obra exquisida que ressegueix els mesos de l'any a partir de lectures al·lusives. El que provoca aquest rum-rum, però, és que aital llibre singular, que frega el territori del bibliòfil, ha sortit editat en una col·lecció de butxaca anomenada, per més inri, labutxaca. ¿De què parlem exactament quan parlem de llibres de butxaca? ¿Ho pot ser un llibre il·lustrat, amb sobrecobertes que mostren fotografies bellament tractades de l'autor i l'il·lustrador a les solapes interiors, amb un preu estàndard de 16,95 euros i, sobretot, amb unes dimensions de 16 x 20,5 cm? És a dir, ¿pot ser llibre de butxaca un llibre que no hi cap a la majoria de butxaques del món occidental? Només m'hi falla una cosa per igualar-lo al Dakar sud-americà. L'haurien d'haver editat amb tapa dura.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 de desembre de 2011

RAE ve de raure

2011-12-08T12:23:00.000+01:00

Arriba a les llibreries El dardo en la Academia (Melusina), un doble volum coordinat per Silvia Senz i Montse Aberte que conté quinze rigorosos treballs acadèmics molt crítics amb el quefer de la Real Academia Española de la lengua, fundada en 1713, aprovada per Felip V en 1714 i descrita com una entitat endogàmica, nepòtica, masclista, elitista, classista, conservadora, hermètica, nacionalista i catòlica. Els autors que trenquen el tabú neoancestral de criticar-la són lingüistes espanyols i hispanoamericans. El dardo és una obra imprescindible que no posa en qüestió les legítimes tasques de normalització lingüística que emprén la institució acadèmica, sinó la manera com les ha empreses (sic). S'hi critiquen els fonaments ideològics i els prejudicis lingüístics, però també la metodologia i la qualitat de la tasca acadèmica, en el gruix de la qual els escriptors tenen un paper ornamental. El dardo en la Academia fa palesa l'arbitrarietat amb què treballa la RAE i la manca de transparència que es deriva del seu estatut de Reial Acadèmia, una entitat científica finançada amb fons públics que té la prebenda d'actuar com si fos privada. L'explotació editorial dels seus productes no ha estat mai subjecta a concurs públic i el seu objectiu de fomentar una llengua castellana unitària i oberta a la hispanofonia es contradiu amb la persecució de tothom que difon la “seva” llengua per la xarxa. Serien capaços de voler cobrar un cànon als crucigramistes que copiïn la definició de tas, ros o ucase del DRAE. Els títols de tres dels treballs dardaires bastaran per capir-ne l'abast: 1) l'assaig del doctor madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera: “Unifica, limpia y fija; la RAE y los mitos del nacionalismo lingüístico español”; 2) el treball de Silvia Senz: “Una, grande y (esencialmente) uniforme. La RAE en la conformación y expansión de la 'lengua común'”; i 3) el de Susana Rodríguez Barcia: “Un mundo a su medida. La construcción de la realidad en los últimos diccionarios de la RAE”.

Raure (del llatí radere) vol dir tallar, passar el ribot. En castellà, raer. Busco al DRAE la definició del verb raer (de radere) i hi trobo tres accepcions: “1) Raspar una superficie quitando pelos, sustancias adheridas, pintura, etc., con un instrumento áspero o cortante. 2) Igualar con el rasero las medidas de áridos. 3) Extirpar enteramente algo, como un vicio o una mala costumbre”. El Dardo demostra que, a més d'aquell lema carrincló del “limpia, fija y da esplendor” la RAE rae que se las trae. I no només rau una vegada sinó tres: 1) en el seu zel raspador d'heterodòxies, 2) en la seva imperial voluntat d'unificar la diversitat lingüística, dins i fora de la península, en llengua castellana i també amb d'altres que hi coexisteixen, i 3) en la seva flaca confessa per les estirps extirpadores. Perquè en castellà RAE no només és forma de present d'indicatiu. És, també, forma imperativa: “rae (tú), raé (vos), raed (vosotros), raigan o rayan (ustedes)”. De manera que els senyors acadèmics (i alguna acadèmica excepcional) es veuen impel·lits a seguir aquest mandat. I per això alguns raspen, igualen i extirpen amb una gran aplicació i, tot raent raent, pretenen deixar la llengua ben rasa.

La via acadèmica, de matriu francesa, no és l'única manera possible de gestionar els canvis evolutius que mena qualsevol idioma. En llengua anglesa, el model de normalització anglosaxó es fonamenta en una praxis liberal sense organismes oficials. Un sistema en el qual l'autoritat s'adquireix a través dels mèrits de cadascú, i no pas a través d'una lletra (majúscula o minúscula) rebuda en herència (rasa).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 6 de desembre de 2011

Glaçats per Bargelona

2011-12-08T12:21:00.002+01:00

Tant me fa que hi posin una pista de gel com un solàrium, a la plaça de Catalunya. Fa temps que no hi poso els peus. Sempre la circumdo. L'última vegada que la vaig trepitjar devia ser quan la Setmana del Llibre en Català hi va instal·lar un envelat efímer, ara no recordo si abans o després que, per la Mercè, Pau Riba hi fes un concert memorable que va acabar amb la “Dansardana” il·lustrada pels castellers de Barcelona, llenya inclosa. O sigui que tant me fot, la pista de gel. No és pas aquesta fantasia nadalenca el que em mou a escriure, sinó el nom que li han posat. Bargelona. Buf. Encara no he trobat ningú que no arrufi el nas davant d'aquest nom. Jo mateix el trobo insofrible. Repugnant. Un mamarratxo de nom. Una gasòfia indigerible. Dit això, em pregunto com és que em desagrada tant, i aquí comencen els problemes, perquè no acabo de saber-ne raonar el perquè. D'entrada, Bargelona respon al cànon paronímic dels millors jocs de paraules, aquells que amb un simple canvi de lletra afegeixen un plus de sentit al terme. És el cas de la famosa Castroenteritis cubana, o de molts dels parònims que tuiteja diàriament el guionista Fran Domènech al seu Miccionari: Eskàhndol (en relació als afers sexuals de Strauss Kahn), Acuniadar-se (el que va fer Josep Cuní en deixar TV3 per passar a 8TV) o Enremou (el que provoca Mourinho amb les seves declaracions). Bargelona, a més, s'inscriu en la tradició xaradística de dividir el topònim en tres parts: bar, cel i ona. Una tradició musicada per Gato Pérez. Bargelona ho té tot, doncs, per sortir d'un hipotètic laboratori d'invenció de mots amb la legítima aspiració de guanyar el beneplàcit general i endur-se un munt d’estatuetes dels premis Fabra, que serien en el món dels mots una barreja estrambòtica de Butaca, Ondas, Gaudí, Santjordi, Grammy, Òscar i Cervantes. En canvi, Bargelona no només no obté aquesta ovació unànime, sinó que més aviat provoca reaccions adverses. Per què, per què, per què?

Busco la solució d'aquest insondable enigma verbal al llibre de Fernando Beltrán El nombre de las cosas (cuando el nombre marca la diferencia). Aquest poeta asturià és el gran guru del naming des que, anys enrere, va aplicar l'adjectiu Amena a una companyia de telefonia. Després ha signat noms que han circulat tantíssim com Free Damm, OpenCor o Faunia. El seu llibre és més a prop de les memòries que no pas d'un manual però conté una llarguíssima llista amb les virtuts del bon nom: breu, pronunciable, eufònic, fàcil de memoritzar, perdurable, sense connotacions negatives en altres mercats, descriptiu, evocador... No costa gaire associar-les, una per una, a Bargelona: és breu, pronunciable, descriptiu, fàcil de memoritzar, no és malsonant... Potser el so de la ge fa una mica d'angúnia, però em sembla un argument tan llepat que no el goso posar a la columna dels contres. Com que no sé trobar-li cap punt flagrantment negatiu començo a sospitar que potser és la suma d'encerts el que embafa. Hi ha, també, la sobreexposició del nom i l'ús d'algun altre parònim per part de col·lectius crítics (Carcelona), però potser és la perfecció glacial que desprén aquesta denominació bargelonina el que l'allunya de la gent. Ho volem tot perfecte, però quan convivim amb la perfecció, ni que sigui una estoneta curta, ens comencem a neguitejar i ens envaeix un gran desassossec. És el que ara mateix ens passa als culers amb aquest Barça multipremiat, que ens té a tocar de la perfecció fa tres temporades. D'aquí a cinc dies, al Bernabeu, que a ningú se li acudi parlar del Futbol Club Bargelona.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 5 de desembre de 2011

Tanta malenconia

2011-12-07T09:51:00.001+01:00

“Immersos com estem en l’auge esclatant de la novel·la-porqueria, la poesia-deixalles i l’assaig-andròmina...”. Si un columnista encetés així la seva columna, li recomanaria una sessió d’electroxocs sota control mèdic (no pas a casa seva amb la manta tèrmica). A molts maîtres à penser els entusiasma esquinçar-se el polo d’Antonio Miró, estirar-se els cabells greixosos i gemegar per un paradís perdut, que a grans trets és l’enyorança dels temps en què es llegia Goethe, Camus i Les aventures de Topo Giggio, clàssics als que, com manen els cànons, s’ha de retornar una vegada i una altra, amb una idea de la literatura propera a una sínia. A El intelectual melancólico, Jordi Gracia explica que aquests individus desolats s’erigeixen en referents morals (excusin si se m’escapa el riure) i guarden el foc sagrat de la cultura (dins dels seus encenedors Bic) mentre travessem, segons ells, una nova edat mitjana (és per això que n’hi ha que no es renten gaire).

Al contrari dels malencònics, crec que no hi ha hagut un període cultural més atractiu en tota la història, entre altres raons perquè jo, ara com ara, sóc viu. Estant mort –bé enterrat, bé incinerat, bé sota el mar encadenat a un bloc de ciment Molins, per allò d’impulsar la indústria catalana-, em seria molt complicat anar a un teatre i sospito que Apocalipsi ara no m’hauria agradat tant.

En canvi, sobre la televisió es pot deixar anar qualsevol desdeny o desconsideració que tothom assenteix amb la conformitat mansa d’una vídua a una reunió de la lliga contra l’alcohol. Escoltem Rafael Vallbona a Maneres de viure de la COM, conduït per Jordi Sacristan: “Quan a la tele només s’hi aboca porqueria i el cinema està en vies d’extinció...”. Tot, per acabar-nos recomanant que llegim novel·la negra (un gènere que detesto, abans m’apunto a classes de ball rodó). Tampoc no calia.

Enric Gomà, Ara, dimecres 7 de desembre del 2011.

No em busqueu a la pista de gel

2011-12-05T11:54:00.001+01:00

Doncs sí, diu que aquest cap de setmana ja han obert la pista de gel de la plaça de Catalunya. Arriba al final de la tardor més càlida, mentre els abrics gruixuts i els guants perden la paciència dins els armaris, i serà un decorat de pel·lícula per distreure’ns de les estretors del Nadal. Algú ha tingut la idea misteriosa de conservar glaçats, durant dies i dies, de manera artificial, no sé quants milers de metres cúbics d’aigua. Visca la despesa d’energia. Visca el canvi climàtic.

Casualitats de la vida, la pista de gel es troba al mateix punt on fa uns mesos hi havia el campament dels Indignats. Aleshores la majoria de polítics (i uns quants articulistes que els feien de portaveus) els van criticar i escombrar amb l’argument que ocupaven un espai públic. Ara, en canvi, no els fa res que una empresa privada tregui un rendiment econòmic d’una plaça que hauria de ser de tots. La coartada que donen és que la pista portarà gent al centre i les botigues hi sortiran guanyant. És probable, però dit així sembla com si les botigues que hi ha als eixos comercials dels barris barcelonins —Sants, Gràcia, Sant Andreu, Les Corts...— no tinguessin necessitat de vendre res.

D’altra banda, es parla de la pista de gel com d’una novetat absoluta, però és només esnobisme centralista. Fa anys que en altres llocs de Catalunya, com per exemple a Manlleu, munten una pista de gel per Nadal. La del centre de Barcelona té més cabuda, és clar, i sobretot aquests primers dies es viurà com un experiment social. Hi haurà torçades de turmell, plors, trompades de xarlot que provocaran la rialla general, relliscades que els pares provaran de dissimular. De tant en tant apareixerà un patinador expert que demanarà “pista!” per lluir l’estil i l’altra gent farà redol. De fons, m’ho puc ben imaginar, la música serà nadalenca i repetitiva. A mi no m’hi busqueu.

Les fotos d’aquest cap de setmana al diari mostren que la majoria de patinadors són nens i adolescents que han anat a conèixer el gel, com Aureliano Buendía però en versió urbana. La pista, es veu a venir, serà una mena de guarderia perquè els nens es distreguin mentre els pares compren regals. Encara que per ells només es tracti d’una diversió, en el fons això de patinar serà un aprenentatge per a la vida que els espera: donar voltes en la mateixa direcció que tothom, caminar sobre una superfície que rellisca, caure i aprendre a aixecar-se com si res.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de desembre del 2011.

Cada set anys

2011-12-04T18:50:00.000+01:00

No sé si és cosa dels psicòlegs o de la saviesa popular, però es veu que cada set anys els nostres bioritmes experimenten un canvi i, de sobte, posem en dubte unes quantes certeses. És clar que no tothom ho viu igual. Hi ha el qui es ven el Ferrari i se’n va a fer de monjo tibetà, el qui sent les picors de l’adulteri, el qui de sobte descobreix el gust del bròquil, el qui pensa que ja és hora d’estudiar anglès, o de fer muntanyisme, o de tenir un fill i posar-li Terenci.

Aquests cicles vitals de set anys són el motor del documental que dimecres van emetre al Sense ficció, de TV-3, i que en un país més atent seria tot un succés. Generació D, dirigit per Francesc Escribano, és una idea que es remunta al 1989, quan l’equip del 30 minuts va fer un retrat dels joves de 14 anys nascuts en la democràcia. Des d’aleshores fan un seguiment d’uns quants d’aquells joves —la Neus, l’Israel, la Cristina...— i cada set anys els entrevisten per veure on són, què fan. Els havíem vist als 14, 21 i 28 anys, i ara els vam retrobar en plena trentena. L’experiment, ja es veu, és hipnòtic. Les seves opinions d’ara sobre l’amor, la política o la religió contrasten amb les conviccions del passat i ens confirmen que tots som un niu de contradiccions, però també que hi ha trets del caràcter fixats des de la infància.

Generació D segueix el model original britànic, una meravella que es diu Seven Up i des de 1964, cada set anys, perpetua el director Michael Apted (es troba en DVD). El que sorprèn de la versió catalana —i els protagonistes no en tenen cap culpa— és que els perfils són similars, amb l’excepció del Dani. Cadascú té els seus matisos, per descomptat, però fa la impressió que la vida —i, en part, un model de societat tradicional— els ha portat cap a un benestar semblant. Potser el problema és que el documental ens ensenya poc el seu entorn i per això acabem fent mitjana. Si l’experiment comencés avui, la tria per força sortiria més contradictòria. Mentre esperem set anys més a la Generació D, ara seria l’hora de filmar la Generació I —amb i d’immigració.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de desembre del 2011.

Marín, l'alcaldessa accelerada

2011-12-02T09:05:00.001+01:00

Sense contemplacions, l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat ha decidit tancar Ràdio l’Hospitalet i Televisió l’Hospitalet pel seu cost, 2’8 milions d’euros anuals (ràdio i televisió sumades, que és com sumar ous amb marrons glacés, encara que comparteixin estudis, administració i expenedor d’Aquarius). Al seu bloc, l’alcaldessa Marín s’explica com un llibre obert –que no és precisament Com guanyar amics de Dale Carnegie-: “La crisi econòmica requerèix a l’Hospitalet més polítiques d’atenció a les persones”. I més avall, hi tenim aquest pensament del poble comanxe (ho dedueixo per l’infinitiu inicial): “Mantenir l’accent en les polítiques pensades per reactivar l’economia, les de seguretat, convivència i civisme”. En la meva innocència incorregible, creia que Ràdio l’Hospitalet feia una política de convivència i civisme, cohesió social i estima per la ciutat, però m’adono que més aviat devia apostar per l’incivisme, la baralla i la bronca, en un ambient semblant al de Charlot en la calle de la Paz.

Al Facebook, Marín revela: “Governar és prioritzar primer l’atenció a les persones”. Prioritzar primer, un concepte del qual tots els hospitalencs n’haurien d’estar orgullosos i que, per justícia, serà el proper eslògan de la ciutat: “A L’H, prioritzem primer”. Per reduir més despeses, també podrien tancar biblioteques (Can Sumarro, Josep Janés, etc.) o restringir algunes compres de llibres, com ara aquesta de l’octubre: Conan La Leyenda (per molt que sigui un clàssic). O podrien suspendre la temporada del Teatre Joventut i llogar-lo per a comiats de solters. O tancar algun parc i posar el guàrdia de practicant en un ambulatori (si fa una mica de mal, tant és).

Quan l’alcaldessa l’encerta de ple és en aquesta reflexió: “Els mitjans de comunicació viuen uns canvis accelerats”. A l’Hospitalet, tan accelerats que s’esfumen.

Enric Gomà, Ara, divendres 2 de desembre del 2011.

Tuts?

2011-12-01T11:02:00.001+01:00

Després d’uns mesos de descans, tornem en aquest històric suplement literari amb olles i tututs, com si fóssim de Breda. La dita que associa Breda amb els tututs i les olles és onomatopeica. No pas per la banda de les olles, que remeten als bons terrissaires bredencs, sinó pels tututs. Es coneix que, dècades enrere, per la Festa Major de Breda sempre es contractaven les millors orquestres del moment: la Selvatana, la de la Bisbal... De resultes de la banda sonora d’aquelles festasses, els tututs van quedar associats per sempre més a les conegudes olles. Quan ho vaig saber de seguida vaig pensar en Salt. Em ballava pel cap que els de Salt també parlaven de tututs, però m’errava d’un tut. Encara ara molts saltencs de pro parlen dels tuts per referir-se a la sirena de les fàbriques, veritable banda sonora del poble des que en 1850 la revolució industrial transformà les séquies (la Séquia Munar, per exemple) en fàbriques. Cadascuna marcava els horaris de treball amb un tut diferent, de manera que molts saltencs eren capaços de distingir-los per poder saber, així, quan sortien a treballar els de casa. Avui torna a sonar el tut d’aquest suplement. Fem-ne un tuit.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement de Cultura. Dijous, 1 de desembre de 2011

Demà (avui per al lector)

2011-12-01T11:01:00.000+01:00

Sempre m'han fascinat els cronistes que dupliquen els adverbis de temps. El seu compromís amb el llenguatge literal és tan elevat que es deuen veure incapaços d'allunyar-se'n una mica, ni que sigui a fi de bé. Quan han de referir-se a l'endemà del dia durant el qual estan escrivint la seva crònica se senten moralment obligats a aclarir-nos que aquest “demà” ja serà “avui” quan el text surti imprès i el llegim. Aquesta pirueta temporal del “demà (avui per al lector)” forma part del catàleg dels clixés periodístics per motius del tot oposats als “cèntrics grans magatzems” o les “conegudes marques de refrescos” que no anomenen les coses pel seu nom. Però avui tots aquests clixés periodístics ja són caducs i fan un tuf de segle XX que no te l'acabes. Sobretot ara que The Guardian acaba d'obrir una secció digital anomenada Open Newslist. Només cal traduir-ne el nom per entendre què ofereix: llista oberta de notícies. És a dir, si hi entrem podrem llegir l’alçat, la llista d'articles que avui estan en procés d'elaboració per a l'edició del diari de l'endemà. Hi veiem els títols i els autors de les peces de cinc seccions: informació nacional, internacional, esportiva, econòmica i científica. Tota aquesta informació ve acompanyada de previsions diverses, com ara l'agenda d'esdeveniments que el diari preveu cobrir durant la jornada i també els comptes de Twitter dels professionals que se n'encarregaran. Potser els semblarà poca cosa, però els puc assegurar que, fa poc temps, revelar tota aquesta informació el dia abans que sortís publicada era impensable. De fet, fer-ho podia ser considerat un afer d'alta traïció per la direcció de qualsevol diari. En la tradició periodística, els millors diaris són els que obren línies d'investigació pròpies. D'aquí prové el concepte d'exclusiva, avui tan vilipendiat pels mals usos que n'ha fet la premsa acolorida (rosa, groga o de tons marrons), tant al Regne Unit com aquí. I esclar, la màxima fragilitat d'una exclusiva es dóna el dia abans de divulgar-la.

Com és lògic, això de la llista oberta de previsions no significa que The Guardian renuncïi a oferir scoops. Restarà degudament tancada a les grans exclusives i a les notícies embargades (per exemple, els premis revelats unes hores abans perquè surtin ben explicats l'endemà). Me n'interessen les conseqüències sobre la feina dels periodistes i per això m'adreço per tuit a un d'ells, Steven Morris. Em respon que l'únic canvi que ha notat és que la gent interessada en la història que està treballant s'hi posa en contacte, i això, diu Morris, seems good. A mi també em sembla bé, però ara per ara vagarejar com estic fent per la panxa d'un dels grans diaris europeus té un punt de furtiu. Em fa l'efecte que sóc al camerino d'una actriu just abans de la funció o al vestidor del Barça una hora abans del partit. Una sensació d'espia (de fireta) com la que devien voler experimentar els membres del Consell d'Administració de RTVE que, el setembre, van votar la possibilitat d'accedir a les notícies dels mitjans públics que administren durant el seu procés d'elaboració. Ja ho recordaran. L'escàndol va ser tan monumental que els consellers van haver de rectificar a corre-cuita per no rebre més garrotades. Esclar que una cosa no és ben bé el mateix que l’altra. Que en un diari privat els lectors (i la competència) puguin preveure els continguts del que llegiran l'endemà en principi no canvia res. Per contra, si els consellers proposats pel poder polític hi tenen accés, la temptació d'intervenir-hi és tan gran que el clixé del “demà (avui per al lector)” pot quedar reduït a “demà (mai per al lector)”.

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 1 de desembre de 2011

Aproximar la llunyania

2011-12-01T11:00:00.000+01:00

La perplexitat és un estat saludable. L'origen de perplexus (de plectere: plegar) és entortolligat. Hi ha situacions tan embolicades que ens resulta difícil dotar-les de sentit. Això és el que em passava amb tres pàgines indesxifrables que culminen la traducció d'un llibre meu. La història és tan entortolligada com la meva perplexitat, però intentaré desembullar-la. Aquesta setmana fa tres anys que va sortir publicat Quiet (Empúries), un llibre nascut de la convivència amb el nostre fill pluridiscapacitat que acaba amb un foliscopi que permet veure córrer el seu protagonista. És a dir, si fullegem les últimes 36 pàgines, les fotos animades mostren la cursa del Llullu. Una cursa que, amb el temps, s'ha traslladat a d'altres idiomes, començant pel castellà a Anagrama, i que en totes les edicions marca el final del llibre. Llevat d'una. La traducció en llengua coreana publicada per l'editorial Prunsoop acaba amb tres pàgines de text que mai no vaig escriure. L'obsessió per saber què diu aquest epíleg em va portar a les cuines de dos restaurants coreans, els noms dels quals ometo perquè va resultar que eren xinesos. A Lleida, en el meu discurs d'agraïment pel premi Aspid, vaig explicar la perplexitat que em causava l'enigma coreà i el llavors president del Parlament Ernest Benach em va passar el telèfon d'un il·lustre coreà el nom del qual també ometo. Em va dir que li enviés un dels dos exemplars i mai més no n'he sabut res. Finalment, al club de lectura de la biblioteca de Sant Fruitós de Bages una de les assistents es va brindar a demanar-ne la traducció a una família coreana de Manresa.

La gentil lectora es diu Rosa Camprubí i m'acaba d'enviar la traducció de les enigmàtiques tres pàgines, després d'un periple notable: els tres fulls escanejats li arriben a través de la bibliotecària, Conxita Fenoy; la Rosa els porta al senyor Hong, mestre de Taekwondo i director d'un centre de Medicina Oriental a Manresa; quan el senyor Hong entén què li demana, li diu que li passarà el text al seu fill de 23 anys, que estudia Medicina a Barcelona; el fill del senyor Hong contacta amb la Yumi Kim Im, traductora del coreà, la qual truca la Rosa i, en un català perfecte, li explica que per a una persona que no ha estudiat en coreà resulta molt difícil fer una traducció, però que ella ho farà; en un parell de dies rebo la traducció del text (gràcies, Yumi). La meva perplexitat augmenta. M'imaginava que el text comentaria alguna particularitat occidental, però no. El publico complet al web www.mariusserra.net per si algú té la curiositat de llegir-lo, perquè és una mena de ressenya emocional del llibre que comença “Llullu. Em venen ganes de posar la boqueta de pinyó i dir el seu nom”. La traductora del llibre, Ko In Hyeong, s'hi implica tant que arriba a escriure: “Essent Màrius Serra un culer acèrrim, pel seu fill fins i tot seria capaç d'animar al màxim rival del Barça, el Reial Madrid. I si a mi em diguessin que hauria de canviar d'equip de beisbol? Menys mal que no tinc cap fill...” També agraeix els fòrums d'internet que li han permés traduir “els incomptables jocs de paraules que hi fa l'autor”. Jo que creia que Quiet era l'únic llibre meu sense jocs de paraules! Abans de firmar, Ko In Hyeong es fa ressò de la mort de mon fill, que ha trobat en una notícia a internet després d'acabar la traducció. La veritat és que se n'acomiada amb tendresa. És un text deliciosament naïf, allunyat de la retòrica professional. Em costa molt d'imaginar un epíleg tan personal com aquest en un llibre traduït al català o al castellà. La traducció sempre és un aproximació a la llunyania.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 29 de novembre de 2011

Papàs de fill

2011-12-01T10:57:00.000+01:00

Durant anys l'enveja latent que caracteritza la condició humana ha anat projectant una ràbia difusa contra una figura present a totes les societats: algú que gaudeix d'avantatges ja des del primer minut de la seva vida. Al bressol. El model és el de la monarquia, esclar, però l'enveja més insana necessita models propers per prosperar, de manera que la possible animadversió que el comú dels mortals pot sentir pel fill d'un rei s'ha estès als fills de casa bona, tot prenent un nom inequívoc: fill o filla de papà. És evident que no n'és tothom que neix en una casa on no hi falta ni hi faltarà mai de res. N'hi ha que fugen de l'estereotip, i també n'hi ha que, potser sense reunir les condicions econòmiques mínimes, van per la vida de fills de papà. De fet, no hi ha una frontera clara ni resultaria gens senzill fer-ne una classificació en dues columnes, entre altres coses perquè tots partim de la nostra experiència i, en general, nosaltres mateixos ens contituïm en la unitat de mesura que utilitzem per valorar el patrimoni, la riquesa o la capacitat de despesa dels altres. Limitem-nos a dir que un fill o una filla de papà és aquella persona que fa servir la posició (poder, entès com una suma de patrimoni, prestigi o fama) dels seus pares per obtenir avantatges. Tothom sap que hi ha cognoms que obren moltes portes.

De tant en tant, però, es dóna el fenomen invers. Algú que fa servir la posició d'un fill seu per obtenir avantatges. És el cas de Joan Piqué, pare del futbolista Gerard Piqué. Piqué pare és un home intel·ligent, advocat de professió, que acaba de debutar en el món de la literatura en plena maduresa. La seva primera novel·la es diu Dues vides (Edicions 62) i està tenint una de les promocions editorials més sonades (i barates) que es recorden per aquests verals, gairebé a l'alçada d'un autor d'èxit tan consolidat com Carlos Ruiz Zafón, que aquests dies passeja la nova novel·la El prisionero del cielo per diaris , estudis de ràdio i platós de tele després d'aconseguir que milions de persones d'arreu del món llegissin les seves obres anteriors. La presentació del novell Joan Piqué, però, va ser tan multitudinària com la de Ruiz Zafón i potser fins i tot hi havia més càmeres. Segur que n'han vist alguna imatge, amb la presència a primera fila del fill cèlebre de l'autor i la seva celebèrrima parella, Shakira, a banda d'altres celebritats futbolístiques com Puyol o Cesc. La veritat és que encara no he llegit la novel·la, la història d'un home que veu estroncat el negoci de la seva vida per culpa de la fatalitat. Me'n reté la presentació que en va fer Jordi Basté a La Casa del Llibre el dia 16, quan va dir que a) “agradarà als que els agraden els culebrons i als fans de Falcon Crest i Dallas”, b) “no és per a lletraferits ni per a crítics molt crítics” i c) “és la simplificació de la literatura perquè no cal agafar el diccionari per llegir-la”. Com que sóc lletraferit, no m'agraden els culebrons i visc envoltat de diccionaris em sembla que no acabo d'encaixar en el perfil general de lector de la novel·la, però em puc equivocar.

Si escric aquest rum-rum és per remarcar un cert desplaçament generacional del poder. Sospito que quan els teòrics dels seixanta consideraven la joventut una classe social emergent, no pensaven exactament en un model capaç de suscitar l'existència de papàs de fill. El poder també s'ha desplaçat de les llotges del Liceu a la del Camp Nou. Aquest món que encimbella gent cada cop més jove, ¿és el mateix que resulta tan hostil per al jovent mileurista, prejubila tanta gent vàlida i arracona la gent gran?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 28 de novembre de 2011

El futur de les antigues pessetes

2011-11-29T18:52:00.001+01:00

Tinc un amic pessimista que creu que ha de tornar la pesseta. Això de l’euro, diu, ja s’ha vist que no va enlloc. N’està tan convençut que fins i tot ha començat a fer campanya. Ara, sempre que pot, en lloc de “les antigues pessetes” es refereix a “les futures pessetes”, a veure si algú li fa cas i es crea un nou moviment popular. “La Generalitat retallarà 40 milions d’euros a Televisió de Catalunya, que són ni més ni menys que 6.632 milions de les futures pessetes”, diu.

Encara que ho pugui semblar, el meu amic pessimista no és cap sòmines. La seva croada a favor de la pesseta es basa en dos arguments, un d’estètic i un de comercial. L’estètic és poc rigorós, s’ha de reconèixer, però té el seu què: li agradava més abans, quan havia de canviar pessetes per marcs, francs, dracmes, florins... I lires! En algun calaix de casa encara guarda milers de lires italianes que no va poder canviar i ara, pensa, si tornés la pesseta (i la lira), tot això que hi guanyaria. L’argument comercial té més pes. El meu amic pessimista viatja sovint per Europa i s’ha adonat que un euro és un euro a tot arreu, però no sempre val el mateix. Quan va a Alemanya, per exemple, o a França, s’ha fixat que els cafès, la fruita o els lloguers dels pisos tenen un preu semblant al d’aquí, a vegades fins i tot una mica més baix, més ajustat al mercat. En canvi, quan agafa confiança amb algú i li pregunta quan guanya, resulta que el sou mitjà és força més alt. És a dir, treballant les mateixes hores, a final de mes els queden més diners per gastar o estalviar.

Abans el meu amic no era tan pessimista, s’hi ha anat tornant amb el temps. Quan defensa el retorn de la pesseta, els ulls li brillen de nostàlgia i recorda el dia (funest, segons ell) en què es va fer el canvi a l’euro. En plena eufòria europeista, els preus es van arrodonir a l’alça. Així, d’un dia per l’altre, un viatge en taxi que habitualment li costava 500 pessetes (tres euros) va convertir-se en cinc euros, que són 632 de les futures pessetes. En canvi, els sous no es van arrodonir de cap manera.

El meu amic pessimista no té estudis d’economia i parla per parlar. A vegades té un dubte: si tornés la pesseta, ¿ens canviarien els euros a 166, com fa deu anys? ¿O potser ara ja valdrien menys? Sigui com sigui, no deixaria de ser pessimista —això ja no ho canvia ningú—, però com a mínim semblaria que té més diners al compte corrent. És una altra manera de viure enganyats, diu.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de novembre del 2011.

L'alegria que queda

2011-11-28T16:17:00.001+01:00

Com va escriure aquell gran sociòleg austríac, la família és un arxiu de records que passen de pares a fills, no per raons sentimentals sinó pràctiques: alguna cosa s’ha d’explicar a l’hora de dinar (només els monjos més estrictes són capaços de menjar bledes en silenci).

Una de les històries familiars felices que m’ha arribat la van viure els meus pares el 1975. Tornaven d’un sopar ensopit i van parar a la festa major de Cardedeu, on actuava La Trinca. Els van escoltar des de fora l’envelat, amb aquell esperit estalviador tan nostre: per què pagar entrada si entre la xurreria i la barraca d’El Niño Cocodrilo se sent prou bé? No feia gaire que divuit regidors de Barcelona havien votat en contra de destinar 50 milions de pessetes a classes de català i aquella nit La Trinca va cantar 18 jutges, una cançó que proposava aixecar un monument als regidors ballant a pèl una sardana.

Amb els anys, sempre que els venia al cap els pares s’enriolaven així tot d’una, a la cuina, a la sala d’estar, mentre s’afaitaven –ell, no els dos-. I quan passaven per Cardedeu es posaven de bon humor. Tot gràcies a La Trinca, perquè –les coses com siguin- la carretera de Cardedeu no és especialment divertida.

Enric Gomà, Ara, dilluns 28 de novembre del 2011.